Els exorcismes de Vicenç Pagès

“Un comediant ha de mirar la lluna, registrar les seves pors nocturnes, els seus records deformats, les seves carències, les seves pulsions”, escriu Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) en el pròleg d’‘Exorcismes’  (Empúries), on sota l’esclaridor subtítol d’‘Antologia personal’ ha reunit, d’entre tots els relats escrits durant 30 anys de professió, als seus “fills predilectes”.  

“En la meva generació vèiem el conte com l’avantsala de la novel·la. De fet les meves primeres novel·les estan fetes gairebé de trossos, cada capítol sembla diferent”, assumeix Pagès, autor de tres volums de relats, avui pràcticament introbables, ‘Cercles d’infinites combinacions’ (1990), ‘En companyia de l’altre’ (1999, Premi Documenta) i ‘El poeta i altres contes’ (2005, Premi Mercè Rodoreda). A ells ha tornat ara i, després d’una relectura de tots els textos, ha seleccionat una tercera part –“els que han envellit bé i contenen idees que continuen sent interessants”– per revisitar-los, alguns retocats. 

El títol de l’antologia se li resistia perquè entre els relats no trobava temes o elements comuns, admet el també crític literari. “Però un dia, mentre esmorzava, vaig pensar que eren exorcismes, perquè un conte ha de sortir de dins i necessites un cert malestar perquè sinó et sortirien com xurros. No vull dir que del malestar en surti un conte bo, però sí que en cada un treus el que necessites treure de dins d’un mateix”, assenyala l’autor de novel·les com ‘El món d’Horaci’ (1995), ‘Els jugadors de whist’ (2009), ‘Dies de frontera’ (Premi Sant Jordi 2014) i la recent ‘Robinson’ (2017).  

Futur llibre de relats inèdits

“Em molesta la categoria d’excontista. Des del 2005 només he escrit contes per encàrrec, però ara sí que em plantejo, d’aquí a un temps, potser en un parell d’anys, tornar a escriure’n de nous i publicar un llibre amb aquests i amb els d’encàrrec. Tinc idees que només funcionen en el relat”, revela.  

Et pot interesar

“Sentíem –recorda Pagès remotándose als seus inicis– la influència de Pere Calders, que era més de l’institut, i de Quim Monzó, que ens va demostrar que es podien fer coses amb el conte que no crèiem possibles. Va ser el primer en ‘pujar l’Everest’. Era el referent els 80 i els 90, i tot i que avui segueix sent-ho s’han fet coses noves i diferents”.  

“El conte fatiga, és com córrer 3.000 metres, però la novel·la és com una marató”, afegeix Pagès, l’editor del qual, Josep Lluch, veu a ‘Exorcismes’ la “manera de reivindicar el conte a la seva obra perquè la narrativa breu va molt lligada a la seva literatura”.