¿Dones en el cine? Sí, en vestuari i perruqueria

La més greu de les dades que llança l’Informe Sobre la Representativitat de les Dones en el Cine Espanyol acabat de presentar no és que posin de manifest una presència femenina alarmantment baixa en la indústria; el més greu és que deixen clar que va en descens. El 2017 les dones van ocupar només el 24% del total de llocs de treball al sector, davant el 26% que havien ocupat tant el 2015 com el 2016. Que la desproporció no sigui sinó reflex del que passa en la immensa majoria de cinematografies del món –per no dir en totes– no hauria de servir de consol.

Encarregat per l’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals (CIMA) i elaborat a partir de 131 pel·lícules estrenades l’any passat, l’informe reflecteix així mateixfins a quin punt estan masculinitzades les àrees de més responsabilitat i lideratge –producció, direcció, guió i direcció de fotografia entre elles–; la presència femenina només és majoritària en sectors relatius a les cures i la bellesa, essencials en la indústria, però tot i això considerats menors, com ara disseny de vestuari i maquillatge i perruqueria.

“Estem compromesos amb la igualtat de gènere i continuem treballant per visibilitzar el treball de les dones”, assegura el president de l’Acadèmia de Cine, Mariano Barroso, sense oferir-ne més detalls. La indústria, afegeix, ha de canviar urgentment. “Quan jo vaig debutar fa 20 anys vam entrar en el cine més de 30 dones i vam pensar que ja estava solucionat, però fixa’t com estem avui”, lamenta Iciar Bollaín, que fa uns dies va presentar al Festival de Sant Sebastià ‘Yuli’, la seva nova pel·lícula. Feia ni més ni menys que vuit anys que una dona directora espanyola no participava en la competició del certamen.

Situació sense sentit

“Som al bon camí”, matisa Marisa Paredes, present a la mostra cinematogràfica com a part del repartiment de ‘Petra’. “Les dones som més conscients de la nostra força, i està creixent la consciència que la situació actual no té sentit”. La seva companya a la nova pel·lícula de Jaime Rosales, Bárbara Lennie, hi coincideix. “Com se’ns tracta, com es dirigeixen a nosaltres, com se’ns contracta, què se’ns exigeix i què no... Tot això està canviant cap a bé”. En qualsevol cas, considera que “que siguem aquí, en un festival de cine, opinant sobre la desigualtat entre homes i dones en lloc d’estar parlant de la nostra feina demostra quant queda per fer”.

En termes similars, finalment, s’expressa Eva Llorach: “És trist que, a hores d’ara, encara calgui consensuar i legislar aquests temes”. L’actriu acaba de presentar en el concurs de Zinemaldia ‘Quién te cantará’, que coprotagonitza al costat de Najwa Nimri. “Jo somio un món en el qual no importi que una pel·lícula l’hagi fet un home o una dona per arribar a les sales. I somio encara més històries en les quals els personatges femenins no siguin simples clixés”.

Mobilitzacions

S’ha de tenir en compte, en qualsevol cas, que les xifres publicades per CIMA al·ludeixen l’any 2017, i per tant no recullen, per exemple, les probables conseqüències de la mobilització que va tenir lloc el passat 8 de març, quan la primera vaga general feminista realitzada a Espanya va omplir els carrers de centenars de milers de dones. Així mateix, és poc probable que s’hagin vistafectades per les conseqüències del ‘cas Harvey Weinstein’, destapat ara fa un any, i altres de sorgits posteriorment. La reacció que aquest escàndol va provocar, encapçalada per moviments socials femenins com MeToo i Time’s Up, va deixar clar que ha arribat el moment de posar fi a una cultura corporativa que recompensa els depredadors i silencia les seves acusadores; i que, per damunt de tot,és hora de valorar les dones igual que es valora els homes. En els últims mesos, les protestes contra el masclisme i les desigualtats de gènere es van fer sentir a plens pulmons a la gala dels Globus d’Or, la dels BAFTA, la dels Oscar i la dels Goya. Resultaria inexplicable que els gestos no s’anessin traduint en fets.

Notícies relacionades

Anna Serner: «La igualtat de gènere condueix a cine de més qualitat»

La vida sense Paul Auster

De fet, ja han començat a fer-ho. Secundant una iniciativa presentada el mes de maig passat pel Festival de Canes, els responsables del de Sant Sebastià van firmar fa només uns dies la Carta per la Paritat i la Inclusió de les Dones en el Cine. Amb ella, el certamen assumeix el compromís de compilar estadístiques segmentades per gènere i d’establir un calendari de canvis en el seu si a fi d’assolir la paritat, entre altres mesures. “La igualtat entre homes i dones és l’epicentre de la democràcia i no hi ha democràcia si no tenim els mateixos drets”, assegurava la vicepresidenta Carmen Calvo durant l’acte.

Quota discutida

Només 5 de les 18 pel·lícules presentades en el concurs d’aquesta 66a edició del certamen donostiarra han sigut dirigides per dones. És una xifra clarament allunyada de la paritat, però també un progrés. Fa unes setmanes, la Mostra de Venècia va oferir una selecció de 20 títols a concurs entre els quals només n’hi havia un amb autoria femenina. “El dia que em vegi obligat a escollir les pel·lícules en funció del sexe del seu autor, dimiteixo”, va declarar per defensar-se el director del festival italià, Alberto Barbera. Malgrat que diverses associacions feministes se li van tirar immediatament a sobre, a les seves paraules no els falta veritat. Coincideix amb ell algú tan lliure de sospita com l’actriu Juliette Binoche, que aquest any ha visitat el Festival de Sant Sebastià a bord de dues pel·lícules dirigides per dones: ‘Vision’, de Naomi Kawase, i ‘High life’, de Claire Denis. “El criteri pel qual es regeixen els festivals de cine per seleccionar les seves pel·lícules no hauria de ser la paritat sinó la qualitat artística”, opina la diva francesa. “Hi haurà millors pel·lícules dirigides per dones quan hi hagi més dones directores. I, òbviament, perquè hi hagi més dones directores també és necessari que hi hagi més jutges, més neurocirurgianes, més deganes i més presidentes de governs”.