Anna Serner: «La igualtat de gènere condueix a cine de més qualitat»

La presidenta de l’Institut Suec del Cine, Anna Serner, es va proposar poc després d’entrar al càrrec una meta principal: que entre el 2013 i el 2016, la meitat de les pel·lícules subvencionades pel govern del seu país estarien dirigides, escrites i produïdes per dones. Ho va aconseguir. Serner ha participat aquest divendres, convidada per Dones Visuals, en la taula rodona ‘Igualtat per a un cine de qualitat. Aprenent del cas suec’, moderada per la cineasta Neus Ballús.

La igualtat de gènere és una prioritat per a l’Institut Suec del Cine des de principis de segle, però quan vostè es va convertir en presidenta, el 2011, encara quedava molt per fer.

Havíem estat fent coses des del 2000. De fet, les meves dues predecessores ja eren dones. La frase més comuna era “volem igualtat de gènere, però mai a costa de la qualitat”. Jo volia desafiar aquesta idea: provar que la igualtat de gènere condueix, en realitat, a un cine de més qualitat.

Més divers, amb perspectives més variades...

Exactament. Ara mateix molta gent d’altres països em diu: “Quines pel·lícules tan interessants surten de Suècia. Quanta diversitat”. I no es tracta de diversitat només en termes d’orígens ètnics, sinó també pel que fa a històries, personatges, perspectives. És important mostrar totes les perspectives possibles del que significa ser humà en la societat d’avui dia.

¿Pot donar-nos algun exemple d’una pel·lícula que, en uns altres temps, potser no hauria sigut subvencionada, però gràcies a les noves mesures va passar el filtre i a més va triomfar?

Una d’elles seria ‘Sameblod’,d’Amanda Kernell. És sobre el viatge iniciàtic d’una noia que talla llaços amb la seva família i amb la seva cultura, la dels sami. Tothom deia: “Oh, sí, parla de temes importants, però ningú la voldrà veure”. Al final van acabar veient-la, només a Suècia, 200.000 espectadors. Una altra pel·lícula important va ser ‘La reunió’, de l’artista Anna Odell, que va guanyar el premi FIPRESCI a Venècia. També hem llançat a Lisa Langleth, que l’any passat va fer ‘Euphoria’ amb Alicia Vikander... Són pel·lícules d’autor que igual no fan gaires diners a tots els països, però sempre acaben trobant el seu públic i guanyant-se una reputació.

¿Ha pujat molt en els últims anys el nombre de directores que sol·liciten finançament?

Des del primer dia que vaig proposar la paritat, va créixer el nombre de sol·licituds de directores. Sempre hem tingut un 50/50 a les escoles de cine, però ara aquestes joves confien en la possibilitat d’obrir-se camí, així que es tornen més actives. S’apropen a mi i em diuen: “Gràcies, perquè les coses han canviat tant que ara crec realment que el treball dur tindrà recompensa”. Abans veien que gairebé cap dona aconseguia finançament, per tant, ¿per què s’havien de preocupar?

Des de la Junta de Governadors de l’Institut, es va proposar també la creació d’una espècie de curs obligatori antiassetjament sexual per a presidents de companyies i productores.

El que estem fent és reunir presidents de companyies i provar de donar-los unes guies sobre assetjament sexual. La seva posició pot ser molt complicada. ¿Pots aturar el rodatge d’una pel·lícula per un rumor? ¿Pots jutjar algú per vells assetjaments? Hi ha moltes preguntes difícils. Jo mateixa me les faig. Els presidents se senten molt sols, així que els donem una base de coneixement i els donem unes eines per resoldre problemes. A ells els encanta.

Notícies relacionades

¿Dones en el cine? Sí, en vestuari i perruqueria

Amb el peu esquerre

Moltes dones artistes prefereixen que no se les defineixi o expliqui pel seu gènere.

A mi també m’agradaria ser una persona, sense més ni més. Però crec que per un temps hem de ser representants d’un gènere i parlarem sobre què significa formar-ne part. Ha de canviar tot; tota l’estructura. Fer com si el teu sexe fos el de menys, com si no importés a l’entorn... Això és un autoengany.