'Maremar', un musical a tota vela

Com propulsat per un ressort. Així va rebre el públic, amb una ovació dreta, l’estrena al Poliorama de ‘Maremar’, el nou espectacle de Dagoll Dagom, dos anys després d’una producció molt més ambiciosa en mitjans com  ‘Scaramouche’.La gran companyia catalana de teatre musical ha buscat en els seus orígens fent una obra de creació col·lectiva, dirigida per Joan Lluís Bozzo, i un muntatge que toca la fibra amb paraula, música i dansa. Si ‘Antaviana’ va recrear fa quatre dècadesSisa, ‘Maremar’ ho fa amb les cançons de Lluís Llach per adaptar un drama de Shakespeare, ‘Pèricles, príncep de Tir’.

Aquest text poc representat és el fil conductor d’un musical en el qual manen l’emoció i la denúncia. Si Shakespeare narra les desaventures per les costes mediterrànies d’un bondadós príncep, fugint de l’assetjament del governador d’Antioquia, ‘Maremar’ recull el títol d’una peça de Llach per interpel·lar-nos sobre la urgència humanitària que inunda les aigües del Mediterrani. El plor d’una nena en un camp de refugiats obre el dibuix d’una faula, una metàfora sobre un cant a la vida i la força de l’amor.

Notícies relacionades

Mor Santiago de Santiago, escultor de la família reial

En la ment d’H. P. Lovecraft, per Laura Fernández

Ens arriba mitjançant una sòbria bastidaen una decisió que sembla inevitable per abordar aquesta tragèdia. És una opció buscada, segur, però amb el risc que es flirtegi amb un teatre d’estètica ‘pastorets’. Els nou intèrprets es multipliquen en una àmplia llista de personatges. Pocs estris en escena i un gran teló de fons amb projeccions al·legòriques a aquest mar rebatejat avui com a Mare Mortum. La música arriba des d’una cantonada, i amb la percussió com a base. No falten tampoc en aquest teló imatges de la destrucció de Síria o de barcasses on es busca una sortida vital i tantes vegades, en vista d’una indiferència inadmissible, s’obre la porta de la mort. Les fotografies actuen com un lògic subratllat, tot i que potser ni feien falta.

Perquè tota l’emoció i l’atmosfera brollen amb una excel·lent adaptació d’Andreu Gallén  de temes de Llach, amb les no menys brillants coreografies corals d’Ariadna Penya, i amb un repartiment entregat a la causa, intèrpret de peces a capella que estarrufen la pell. Al capdavant hi ha Roger Casamajor (un gran Pèricles que no desentona quan canta), Mercè Martínez (capaç de transitar per igual pel drama i per la farsa), Aina Sànchez (de pas ferm i veu lluminosa) o Elena Tarrats. Ja va meravellar en ‘L’ànec salvatge’ i aquí deixa veu d’àngel com a Marina, la filla de Pèricles amb qui es retroba en un tram final de crescendo rebut amb contagiós entusiasme per la platea, incloses l’alcaldessa Ada Colau o la consellera Laura Borràs.