Fam insaciable de Picasso

La que el Museu d’Orsay inaugura aquest dimarts, 'Picasso blau i rosa', és una d’aquelles exposicions que difícilment es repetirà, i si es repeteix, no serà en un futur pròxim. Les millors obres del període blau del geni malagueny llueixen en el que antigament va ser una estació de tren, la mateixa per la qual va arribar l’artista el 1900, data de la seva primera visita a la capital francesa. Però aquesta no és l’única mostra dedicada al geni a França, ni l’única a Europa. Només en territori francès, i amb el suport del Museu Picasso de París, hi ha en aquests moments 14 mostres sobre el malagueny. Tot i que no només al país veí es pot contemplar l’artista, també ho fa (ho farà i ho ha fet el 2017) per per aquestes dates a Itàlia, Anglaterra i Xipre. Un tsunami d’exposicions que va portar el mes de juny el fill de Picassso, Claude, representant de la família al museu parisenc i cara visible de l’Administració Picasso, a afirmar que s’estava produint una "dispersió de les obres mestres" del seu pare i alimentant mostres que "no aporten res nou". Així que la pregunta és obligada: ¿Hi ha una sobreexposició de l’obra de Picasso? I la resposta, contundent: no.

Però malgrat que és contundent, és un 'no' matisat: "És cert que de tant en tant pot ser que hi hagi alguna exposició que no té gaire interès", apunta Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso de Barcelona, on divendres s’inaugura 'Picasso descobreix París’ i on encara està en programa, fins al dia 30, 'La cuina de Picasso'. I pot ser també que amb l’ampli programa 'Picasso-Méditerranée' (una sèrie de mostres i treballs sobre la influència del Mediterrani en l’obra de pintor), el Museu Picasso de París s’hagi passat de frenada: "Potser hi ha qui pugui dir que és massa, però defenso el fet d’ensenyar Picasso sempre que hi hagi un discurs coherent". I no és menys cert que "hi ha moltes coses encara per dir de Picasso, sempre se’n pot fer una reflexió nova".

El nom més conegut

Per alguna cosa "és el nom més conegut de l’art, i tot i que no és l’únic geni del segle XX, sí  que va ser intocable des del principi", aclareix el director. I per alguna cosa, també, va tenir bona fortuna crítica en totes les disciplines que va tocar, o sigui, totes: "Va ser genial pintant, en un mateix any podia executar pintura desconstruïda i realista; va ser un gran gravador que va renovar la tècnica; també un gran escultor, els treballs de la seva època cubista van tenir una influència enorme i capital en el constructivisme i el surrealisme, i la seva escultura de ferro a partir dels objectes trobats va tenir una ascendència decisiva en la gran escultura americana i europea dels 50; a més, va ser un bon poeta de tradició surrealista. I va renovar completament la ceràmica", afirma Guigon. Déu-n’hi-do.

Hi ha més motius per defensar les mostres picassianes: “El Museu Picasso de París [d’on surten la majoria de préstecs d’obra] no pot exhibir tota la seva col·lecció, una col·lecció que és patrimoni de tots els francesos i per als francesos, així que compartir-la i acostar-la al públic sempre que les condicions de conservació siguin les adequades, em sembla bé", remata el director. Va tocar totes les tecles de l’art, sí. I ho va fer durant tot el segle XX, va transitar per totes les avantguardes i més durant les vuit dècades que va estar actiu. Això, la seva gran i àmplia producció, és un altre dels motius que donen peu a no acabar de conèixer mai la seva obra.

Devorador del segle XX

"No només va participar en les avantguardes sinó que va acabar convertint-se en la seva pedra angular", aclareix Eduard Vallès, historiador de l’art expert en Picasso i conseller científic de l’actual exposició de l’Orsay. "Va devorar el segle XX i el va regurgitar de tal manera que és fàcil trobar exposicions que posin en relleu la seva obra, que és molt personal però a la vegada amaga una certa atomització d’una mirada sobre el segle XX i sobre tota la història de l’art", continua l’expert. Sí, tota la història de l’art: "Es va formar estudiant els grans artistes del seu temps: Casas, Rusiñol, Puvis de Chavannes, Gauguin...; i en la seva vellesa, es va encarar amb els grans mestres: Manet ('El dinar campestre'), Velázquez ('Las Meninas'), Rembrandt... Això fa que fa que la lectura de la seva obra multipliqui els referents i, per tant, es pugui exposar molt", reflexiona. "Va treballar amb tanta intensitat i amb tanta capacitat de mirada sobre l’entorn que gran part de la història de l’art es pot veure en Picasso: el Louvre, Delacroix, Gauguin, els primitius...".

Notícies relacionades

¿I si fóssim ‘Sálvame’?

Loquillo enterra vells greuges

Vallès, a més de centrar-se en l’excel·lència del mateix Picasso, justifica les raons d’aquesta proliferació de mostres en una confluència de factors. "D’una banda, la historiografia de l’art ha obert noves vies d’estudi al voltant dels artistes. Ja no n’hi ha prou amb la mirada formal sobre l’obra sinó que inclou altres aspectes, filosòfics, sociològics... hi conflueixen moltes disciplines i això obre noves mirades", explica. "I de l’altra, el Museu Picasso de París, el gran motor picassià mundial, ha fet un canvi en la política de préstecs que permet que moltes institucions que abans no rebien obra de Picasso ara sí que la puguin exposar. També ha obert els seus arxius, i això facilita als historiadors obrir noves vies de coneixement que després es projecten en exposicions", revela Vallès. Uns canvis de política del museu parisenc que van arribar el 2014, amb el nou director i la reobertura del centre després de cinc anys d’obres.    

Sense banalització

Però l’historiador també admet que "en alguns casos és possible que hi hagi hagut una sobreutilització del nom Picasso", però matisa: "El fet que hagin augmentat exponencialment les exposicions sobre Picasso no ha de ser un element de banalització per si mateix, caldria revisar-ho cas per cas". De fet, "durant molts anys s’ha utilitzat el nom de Picasso com a reclam en exposicions en què només hi havia una o dues peces de l’artista", acaba.