Una mostra excepcional recorre el precoç esclat de Picasso com a geni

Quan el 25 d’octubre de 1900 arriba a París, Picasso és encara un jove pintor desconegut que busca a la capital francesa l’efervescent ambient artístic del qual després s’impregnarà la seva obra. Descobreix Delacroix, Ingres, Courbet, Manet i els impressionistes. Admira Van Gogh i Pierre Puvis de Chavannes. Assimila la influència dels mestres moderns i a poc a poc experimenta un nou llenguatge limitant la seva paleta als acords del gris, el blau i el rosa, reduint els rostres a l’oval d’una màscara.

El Museu d’Orsay –l’antiga estació de tren al costat del Sena en la qual va desembarcar el jove Picasso– en col·laboració amb el Museu Picasso de París ha reunit en una exposició excepcional 300 obres del pintor malagueny dels períodes blau i rosa, unes cinquanta de procedents del Museu Picasso de Barcelona i nombroses peces pertanyents a col·leccions privades.

La mostra recorre de manera cronològica 16 sales en què conviuen 80 teles amb uns 150 dibuixos, una quinzena d’escultures i una vintena d’estampes que ofereixen una nova lectura d’aquest moment clau en la trajectòria de Picasso.

“El que veiem és el geni clàssic de Picasso, però també el revolucionari. No és la revolució cubista, però ens commou profundament amb aquesta visió de la societat ultracontemporània”,explica a aquest diari el comissari i president del museu Picasso de París, Laurent Le Bon.

“Mai en la història de l’art un artista s’ha submergit durant tant temps en una franja d’un mateix color per mostrar la societat a través d’un prisma cromàtic. Això té una força increïble”, afegeix Le Bon.

L’arribada de Picasso a París marca el naixement de la seva identitat artística i l’inici d’un període creatiu intens marcat pels viatges entre Espanya i la capital francesa. Les obres d’aquest principi de segle evoquen els modernistes catalans i els mestres del segle d’Or. A Barcelona es nodreix de la pintura de Santiago Rusiñol, de Ramon Casas i d’Isidre Nonell, i freqüenta Els Quatre Gats, imitació del cèlebre Chat Noir parisenc.

“Picasso posa els fonaments de l’època blava a Barcelona. A la seva obra hi ha espais urbans i sobretot dones que veia als carrers de Barcelona, alguns com la riera de Sant Joan, que han desaparegut,” subratlla Eduard Vallès, conservador del Museu Nacional d’Art de Catalunya i membre del comitè científic que ha treballat durant tres anys en els preparatius de la mostra parisenca.

Entre 1900 i 1906 hi ha una gran diversitat d’estils. Picasso transita del classicisme al postimpressionisme de Van Gogh, qüestiona els plantejaments plàstics de la seva pròpia obra i passa d’una paleta d’estil prefauvista a la gairebé monocroma del període blau i, posteriorment, a les tonalitats roses de l’època dels saltimbanquis.

Quan arriba per segona vegada París a la primavera de 1901 ja ho fa amb les teles que el galerista francès Ambroise Vollard exposarà a París, persuadit pel català Pere Mañach, perquè li donés una oportunitat a l’estranger desconegut.

Mort de Casagemas

L’exposició va ser un èxit i el jove Picasso entra en un període d’introspecció. A més de l’obra lligada a la mort del seu amic Carles Casagemas –pintor que es va suïcidar per un desengany amorós– firma una sèrie de teles en què apareix la figura del’arlequí, una iconografia que remet tant a les escenes dels cafès parisencs d’Edgar Degas o Eduoard Manet com al món dels saltimbanquis.

El període blau desenvolupat a la seva tornada a Barcelona beu també en les fonts de les recluses de la presó de Saint Lazare, que Picasso va visitar a París, i que són el punt de partida de la sèrie sobre la maternitat en la qual s’endevina la influència d’El Greco, igual que en el quadre ‘L’enterrament de Casagemas’.

Entre 1901 i 1903 fa nombrosos dibuixos eròtics que suposen un contrapunt a les teles greus i malenconioses, prenyades de simbolisme, del període blau. Prolonga la seva recerca sobre el món de les prostitutes –com en el quadro ‘La Celestina’ inspirat en la propietària d’un bordell barceloní, Carlota Valdivia- i introdueix un element que serà constant a la seva obra: la permanent relació entre l’amor i la mort.

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

El blau es barreja amb el rosa, que gradualment gira cap a l’ocre a l’inspirar-se en l’exposició d’Ingres que Picasso veu a començaments de 1906. La seva producció s’impregna d’un naixent classicisme confirmat durant l’estada a Gósol, un poble aïllat del Prepirineu català.

¿És Picasso inesgotable? li preguntem a Le Bon. “Tenim la sort que Picasso va fer més de 50.000 obres, va dominar tot l’art del segle XX i va obrir nous horitzons”. L’exposició es clausura el 6 de gener del 2019.