Eva Vila: «Mai m'he cregut el final de l''Odissea'»

Després de diversos documentals ben acollits, la cineasta Eva Vila (Barcelona, 1975) s’aproxima a la ficció a 'Penélope', una revisió i actualització, ¿i fins i tot correcció?, de l’‘Odissea’ d’Homer amb un altre paper reservat per a la dona. La pel·lícula s’acaba d’estrenar en sales comercials després de passar pel festival de Sevilla i el D’A.

¿Com sorgeix aquesta idea de reescriure el mite?

Bàsicament, mai m’he cregut el final de l’‘Odissea’. És un llibre de referència en què la dona té un paper marginal. Penèlope només és a les últimes pàgines i, a més, sembla que havia esperat Ulisses de forma passiva. Des de sempre la meva lectura ha estat una altra: allà hi havia una dona que estava regnant en l’absència d’Ulisses i que teixia per sobreviure, utilitzant aquesta trama del teixir per continuar mantenint dia a dia el seu estatus de poder.

Intèrprets no professionals encarnen Penèlope i Ulisses, que són més actuals, amb molt d’ells mateixos. Ficció i documental s’entremesclen. ¿Quant del guió ve fet? ¿Quant s’escriu pel camí?

El guió s’escriu en funció del que trobem en l’espai. És un cine que es construeix a partir del real, de les troballes, de les trobades que es donen en el rodatge. El guió s’escriu i es reescriu constantment. En molts casos, el que aportaven els actors era millor que el que estava escrit.

¿Diria que ha acabat rodant un al·legat de l’espera?

La BBC va dir fa uns mesos que l’‘Odissea’ és el relat més influent de la literatura universal. Això són paraules molt importants. Però, ¿com s’ha de reprendre aquesta influència? ¿Per què és necessari? Aquests eren els reptes per a nosaltres. El com era a través de Penèlope. I era necessari en aquest moment perquè l’espera –Penélope sempre ha sigut el mite de l’espera–, malgrat el que cregui Homer, no és una cosa passiva. L’espera és una cosa activa, i és una cosa que avui dia ens pertany a tots, homes i dones, sense diferència de sexe ni edat. Quan el ritme de la ciutat ens absorbeix a tots, l’espera és una mica més essencial que mai.

Sembla vostè reivindicar, en general, uns modes de vida rurals en perill d’extinció.

Per explicar aquest mite, o recrear aquest mite, des del present, calia buscar espais ancestrals. El que vaig intentar amb Julián Elizalde [director de fotografia] i amb tot el treball sonor va ser assegurar que dos moviments universals, l’espera i el retorn, estiguessin en cada imatge, en cada fotograma i en cada so. Com que aquest era el repte, calia buscar l’entorn per a això, i l’entorn ideal ens va semblar el cor de Catalunya, aquest espai poc revisitat per cineastes o la gent en general. Allà cada casa té el seu nom i cada casa guarda la memòria d’anys de guerra, d’afiliacions, de totes les coses que han passat en cada família.

Notícies relacionades

'Penélope': L'Odissea reconstruïda

Música, fantasia, dansa i burlesque

Vostè té formació musical, una cosa que sembla influir clarament en la seva manera de fer cine.

La música i el cine formen part de mi des de petita. Aquest aprenentatge a través de les imatges, el so i la música et condiciona. La part del so m’ha ajudat a obrir l’escolta. I a aprendre a escoltar, una cosa que ens fa falta a tots.