Irvine Welsh «Si s'acabessin la cervesa i la cocaïna, hi hauria una revolució»

Si algú pensava que el tram cocaïnòman de Ray Liotta a ‘Un dels nostres’ és el súmmum del frenesí, que es munti a les pàgines de ‘Un polvo en condiciones’, pilotades principalment per un taxista tafaner d’Edimburg, i sabrà el pa que hi donen. 

¿Considera que ha escrit una novel·la masclista?

Al contrari. Té més a veure a investigar els límits de la cultura masclista actual. De fet és una sàtira d’aquesta cultura.

Hi ha tanta testosterona que per satírica que sigui la història sembla contrària al ‘zeitgeist’ creat pel moviment #MeToo.

Jo la veig més aviat com a complementària. Des del feudalisme fins al capitalisme, s’ha donat suport a l’explotació sexual i l’abús sexual per part del poder masculí. Ara toca desmuntar aquest statu quo. I el primer pas és identificar els mals comportaments i comprometre’ns a corregir-los. 

¿Tothom entén que és una sàtira o l’han posat verd des d’actituds feministes?

La veritat és que no. Gran part del ‘feedback’ positiu que rebo ve de dones. Jo diria que hi ha molts homes que es veuen amenaçats pel fet de veure’s exposats d’aquesta manera. Les dones, en canvi, estan fartes del comportament masculí irresponsable sobre el qual escric i s’identifiquen d’una manera potent amb els personatges i els seus excessos.

El pare cràpula que abandona la família és una figura recurrent a les seves novel·les. ¿Per què li interessa?

Jo el que intento és entendre la mentalitat de les persones que porten fills al món i després no assumeixen la seva responsabilitat. Sempre he volgut entendre aquest nivell de narcisisme i de passotisme i aquesta falta de compromís emocional. No només és un problema de l’home, compte, també en molts casos és de la dona que, responent al seu impuls biològic, vol ser mare sí o sí i escull el primer que es presenta per assumir el paper de pare. És una cosa tan vella com la humanitat i a mi m’interessa entendre el perquè. A més dona un punt dramàtic important dins de la trama perquè genera conflicte i el conflicte sempre és interessant.

També són recurrents a les seves novel·les les persones que han patit abusos sexuals a la infantesa.

Molts adults que abusen de nens van patir abusos en la infantesa ells mateixos. Tots empatitzem amb els nens i les nenes que han patit abusos, però després es converteixen en adults i les coses canvien. Esperem que no repeteixin aquest crim, però està clar que fallem com a societat perquè aquest patró de conducta tendeix a repetir-se. És una tragèdia personal i social i no voldria semblar frívol, però de nou per a mi com a escriptor és més que res una font de drama i de conflicte en la història. Entre un nen que cada vegada que plora rep una plantofada i un altre que cada vegada que plora rep una abraçada s’origina un abisme que m’interessa explorar. 

¿Quins sentiments té cap a les persones riques de naixement?

Depèn de qui siguin. Un dels meus millors amics és molt molt ric, ve d’un entorn aristocràtic i és el tio més maco que puguis conèixer. L’escola privada del Regne Unit reafirma un sistema de valors basat en les conquestes i la superioritat de la classe dirigent. Ell ràpidament va ser conscient que aquestes idees que se li transmetien eren nefastes i s’hi va posicionar en contra. Per això li tinc un gran respecte i no el tinc per algú que ve d’un entorn miner i que no fa res més amb la seva vida que anar a passar l’estona al pub.

¿No sent llavors odi de classe?

No m’agrada la paraula odi... Però, per descomptat, en general els membres de la classe alta són els meus antagonistes. Cal oposar-se a certs blocs de poder i ideologies, però no a persones en particular, perquè cada persona és diferent i única.

¿Quins efectes té el turisme a Edimburg?

Els mateixos que a cada vegada més ciutats. A la gent li agrada una zona i la visitarà, no hi pots fer res en contra. Però als llocs on el turisme es converteix en una força econòmica dominant s’origina un problema, i crec que en aquest sentit Barcelona i Edimburg són semblants. Durant el Festival d’Edimburg, els bars estan oberts tota la nit, però tan bon punt els turistes se’n van, tornen a tancar aviat. Això és com dir que els locals no es mereixen certs privilegis que els turistes sí, perquè podrien causar problemes si els bars estiguessin oberts tota la nit, cosa que és probablement certa a Edimburg, però això ja són figues d’un altre paner. Passa una cosa semblant amb les persones sense llar, es fan desaparèixer durant el festival i després es permet que tornin. És un comportament estrany que es repeteix als voltants de Cap d’Any. Tot està al servei del turisme, també el desenvolupament immobiliari. Trenta anys de globalització i neoliberalisme han fet que totes les ciutats estiguin competint per aquest mercat que sens dubte comporta el final de la vida tal com la coneixien els nadius. Per acabar-ho d’adobar, els diners no es queden a la ciutat, se'l emporten els accionistes vés a saber on. Així que: ¡que es fotin els turistes!  

¿Hi ha reacció per part dels habitants d’Edimburg?

Esclar, hi ha gent que lluita contra aquesta forma de gentrificació. Per exemple hi ha un important moviment, amb amics meus al capdavant, que pressiona per recuperar espais de joc per als nens. 

¿Què passaria a Edimburg si d’un dia per l’altre desapareguessin la cervesa i la cocaïna? 

Llavors igual sí que tindríem una revolució contra el capitalisme. Mentre estiguem prou beguts i col·locats serem dòcils. Amb tot, si us plau, que ningú retiri la cervesa ni la cocaïna.  

¿Quina ha sigut l’evolució ideològica de la classe treballadora escocesa des del thatcherisme?

La gent s’ha despolititzat per complet perquè els sindicats s’han autodestruït i el Partit Laborista com a força de veritable esquerra ha desaparegut, com tants altres partits socialdemòcrates ha acabat acceptant el neoliberalisme imperant. Està canviant una mica ara amb Corbyn [Jeremy, líder dels laboristes britànics]. Abans era la classe treballadora aixafada pel neoliberalisme, però ara també és la classe mitjana i ben aviat seran els metges, els advocats... El conflicte ja no és entre classes, sinó entre ciutadans, i les grans corporacions que reben un recolzament encara més gran per part de l’Estat. Els actius de la classe mitjana, com eren l’educació, la sanitat i la vivenda, han retrocedit de mala manera. El que no sé és com poden mantenir la il·lusió que pots aspirar al luxe en un context de pèrdua de llocs de treball i de disminució dels salaris. 

A ‘Un polvo en condiciones’ hi ha una escena hilarant: arriba l’huracà Torracollons i un bon grup persones corre a refugiar-se... ¡al pub per fotre’s la gran gresca!

Cap mèrit meu, bàsicament és el que va passar quan l’huracà [Ophelia, el 2017] va venir. Normalment no hi ha huracans a Escòcia, de manera que el personal s’ho va prendre de broma i va dir: “Utilitzarem l’excusa per quedar-nos tancats de copes tota la nit”.

¿Li queda alguna perversió sexual per abordar a les seves novel·les?

A veure, no és que tingui un catàleg de perversions i vulgui anar ficant-les com sigui. A les meves novel·les hi manen els personatges i els he de veure fent aquestes coses, ha de sortir d’ells i del seu estat mental, no pots senzillament posar-los a fer coses rares que gairebé ningú fa. Jonty [un dels personatges de ‘Un polvo en condiciones’], per exemple, ha patit agressions del seu padrastre i ha tingut sexe amb la seva germana abans de practicar la necrofília amb el cadàver de la seva nòvia. Però a mi no em sembla tant una escena xocant com trista. És fins a cert punt una escena romàntica. No vol perdre-la. 

¿Hibernian al marge, és fanàtic d’algun club de futbol?

No hi ha marge possible. Hibernian i només Hibernian. Soc un home de bon gust.

¿Però no hi ha cap gran equip el futbol del qual el sedueixi?

Doncs no. Quan vivia a Londres anava a veure el Westham; a Amsterdam, l’Ajax; a Dublín, el Bohemian. Sempre m’ha agradat el futbol de proximitat.  

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

¿Està a favor de la independència d’Escòcia?

Sí, però no perquè sigui nacionalista, sinó perquè crec que els grans estats com la Gran Bretanya, Espanya o els Estats Units no es preocupen dels ciutadans, sinó només de les jerarquies i de les elits. La meva opinió és que cal apostar per una democràcia més local basada en les persones i eliminar tota aquesta tonteria i pompositat dels estats. No ens podem permetre ja mes elits. La independència seria una manera de desmantellar un Estat obsolet.