Mikhaïl Gorbatxov, un lideratge en via d'extinció

Que l’objectiu de la política és unir les persones en lloc de separar-les, i que els qui la practiquen haurien de veure la pau mundial com una extensió del seu deure patriòtic i no com un obstacle per exercir-lo, són obvietats que les noves generacions probablement no sàpiguen. “És important recordar-los que hi ha maneres de governar el món diferents de les que veuen en els noticiaris, i no hi ha millor manera de fer-ho que recuperar la figura de Mikhaïl Gorbatxov”, assegura l’alemany Werner Herzog sobre el documental que acaba de presentar al Festival de Toronto, Meeting Gorbachev.

En aquest documental, utilitzant una llarga entrevista amb el seu protagonista a tall de columna vertebral, repassa la seva gestió al capdavant de la Unió Soviètica a través dels episodis més destacats del seu mandat: el desastre nuclear de Txernòbil, les negociacions amb Ronald Reagan sobre el desarmament nuclear, el padrinatge de la reunificació alemanya i els tumultuosos anys del glàsnost, entre d’altres. “Que fos capaç d’entendre’s amb polítics de signe tan oposat al seu, com ara Reagan o Margaret Thatcher, és gairebé miraculós”, opina el director alemany. “És lamentable que els polítics actuals no tinguin aquesta capacitat per canviar el món. Bé, Trump la té, però per la banda dolenta”.

Tot i que és diferent que Lessons of Darkness (1992), deEncuentros en el fin del mundo (2007) i d’altres dels més destacats treballs de no ficció d’Herzog en termes d’estilització visual –es compon principalment de bustos parlants i imatges d’arxiu de qualitat variable–, Meeting Gorbachev sens dubte és un dels més emocionalment intensos. Es tracta d’una obra plena de malenconia i frustració. Més respectat fora de Rússia que entre els seus conciutadans, molts dels quals el culpen de la desintegració de la Unió Soviètica el 1991, el rus admet sentir-se encara turmentat per no haver pogut mantenir el bloc unit. "No vam aconseguir implantar del tot la democràcia a Rússia", lamenta. I el preocupa que d’altres aprenguessin lliçons equivocades de la perestroika: "Els nord-americans creuen que van guanyar la guerra freda, i això els va pujar al cap. Però, ¿quina victòria?". La seva reflexió sobre la creixent amenaça de guerra nuclear en els últims anys representa un els moments més commovedors de la pel·lícula.

Un altre d'aquests moments sens dubte el constitueixen les escenes en les quals el rus recorda la seva dona Raisa, morta el 1999. Dues dècades després, Gorbatxov continua vessant llàgrimes al recordar el buit que aquesta pèrdua va deixar en la seva vida. “El que vaig veure en l’expresident, més enllà dels seus èxits polítics, és l’encarnació mateixa de l’ànima russa. És una figura profunda, poètica, solitària i essencialment tràgica. Típicament russa”.

Parlar, potser, per última vegada

Notícies relacionades

Música, fantasia, dansa i burlesque

Gener i Castillo, els més venuts de Sant Jordi (per ara)

Herzog va mantenir tres converses amb l’exmandatari al llarg de sis mesos. “En cada ocasió ell va arribar directament de l’hospital, i acabada la conversa el recollia una ambulància per portar-lo de tornada a l’hospital”. La pel·lícula, en efecte, mostra un home d’esperit infrangible però físicament molt fràgil. ¿Per què va accedir en el seu estat a participar en la pel·lícula? “Suposo que necessitava parlar per a una càmera per última vegada, sobre el seu llegat i sobre el dolor que sent al veure com treball polític ha sigut majoritàriament revocat pels seus successors”.

¿Accediria Werner Herzog a fer un documental centrat en l’actual president rus, Vladímir Putin? “Potser caldria esperar 20 anys per fer un documental sobre ell”, suggereix. “Entre altres coses perquè jo ja seré massa vell per fer-lo”. Més procliu, en canvi, es mostra a asseure’s a conversar amb Donald Trump. “Trump és un personatge com molt pocs en la història”, explica el director. “Jo ho compararia amb Neró”.Però no en termes de crueltat i tirania, insisteix a matisar. “Una cosa cal reconèixer-los, tant al vell emperador com a l’actual llogater de la Casa Blanca: el seu sentit de l’espectacle”.