Eduardo Mendoza: "Faig el que em dona la gana, com he fet sempre"

La d’aquest dimarts ha sigut una ‘rentrée’ literària d’altura. D’altura de llibre i d’autor. Una nova publicació d’Eduardo Mendoza  és sempre un esdeveniment. D’aquí l’expectació que ha despertat la seva presentació. I escoltar l’autor de ‘La ciudad de los prodigios’ sempre és un plaer. També veure’l, perquè l’escriptor, ja amb una edat, no ha perdut gens ni mica el seu atractiu, ni intel·lectual ni físic. Ni el seu aire de ‘gentleman’ anglès. Així que Mendoza era allà, a la Biblioteca Joan Maragall de Sant Gervasi, elegant fins i tot amb vambes, disposat a respondre tot el que se li preguntés. I ha començat com només ell sap fer-ho, ironitzant: ja se sap “com m’agrada parlar dels meus llibres i de mi”.

Però ho ha fet. ‘El rey recibe’ (Seix Barral) s’ho mereix. És el primer llibre des que va guanyar el premi Cervantes i és una mena de no memòries.  ¿Ho són o no ho són? Sí i no. Tal qual. Rufo Batalla, el protagonista “no és el meu àlter ego, tot i que sí que hi ha punts de contacte”, afirma l’escriptor, que sí que reconeix “elements autobiogràficscronològics i històrics” en el relat. I ha insistit: “No són unes memòries disfressades. És una novel·la. Però sí que és veritat que parteix de la mateixa idea de què podrien haver partit unes memòries”. ¿Llavors? El cas és que escriure-les li semblava “molt avorrit”. Sobretot per a ell. Però havia arribat el moment de “canviar de registre” i de plantejar-se la possibilitat de fer alguna cosa amb les seves memòries. La idea de recordar –“el trist privilegi de l’edat”, segons el parer de l’escriptor– era fruit de la necessitat de deixar testimoni: “Els que ens dediquem a la narració, hem de deixar constància del que hem viscut, si no ho expliquem nosaltres ningú ho explicarà. Els historiadors explicaran el que va passar, però com ho van viure les persones en el seu moment només ho poden explicar els testimonis presencials”.

'Las tres leyes del movimiento'

Així que va optar per un punt intermedi i inventar “un personatge que anés passant pels episodis i moments” que a ell li semblen “importants” de la seva “història personal”. I això és el que va començar a fer i el que està fent”. Fent, en present, perquè ‘El rey recibe’ és la primera part d’una “trilogia que poden ser quatre, com els mosqueters. No en va l’escriptor assegura: "Faig el que em dona la gana, com he fet sempre" Punt. Ell pot. La sèrie porta per nom ‘Las tres leyes del movimiento’, que no tenen a veure res amb el Nacional i molt amb Newton. Ja saben allò de "tot cos està en repòs o en moviment rectilini uniforme mentre no actuï sobre ell actuï cap força que en variï l’estat inicial" o "per a cada acció hi ha una reacció de la mateixa magnitud i de sentit oposat". I això és el que repassa Mendoza a ‘El rey recibe’, l’esdevenir històric i social de les dècades dels 60 i els 70 a Barcelona i a Nova York, també als països de l’Est. Tres llocs en els quals va viure, o va visitar, durant la seva joventut.

Per escriure-ho no ha partit d’un diari sinó que ha utilitzat la seva memòria. ¿Això permet dir que les reflexions que apareixen al llibre són seves? Rulfo Batalla està corprès del marxisme i Mendoza aleshores creia que “Marx i Freud tenien la solució intel·lectual a tots els problemes”. Però l’escriptor també tenia els seus dubtes sobre això, així que igual que Mendoza se’n va anar a Praga, a la novel·la envia Rufo Batalla a la capital txeca. “Li passa el mateix que em va passar a mi, que no és el que s’imaginava”. Experiències similars tenen autor i personatge amb Richard Nixon i l’escàndol Watergate. Per a Rufo Batalla el que passa és exagerat: “I això és el que em semblava a mi en aquell moment”, el moment en què un jove Mendoza va viure a Nova York, igual que fa el protagonista.

El gat Fritz

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Els episodis històrics que inclouen aquest primer volum parteixen de les revolucions del 68 fins a l’assassinat de Carrero Blanco, amb parades en la transformació de la societat espanyola i la novaiorquesa dels 60, quan van començar a aflorar els moviments que defineixen la contemporaneïtat: el feminisme, el despertar gai, la iconoclàstia de l’art... el feminisme, el despertar gai, la iconoclàstia de l’art... De la Primavera de Praga al turisme de masses. Tot hi cap en ‘El rey recibe’. Una selecció temporal i històrica que Mendoza qualifica d’“absurda”, però el llibre avança per on avança i, malgrat que la idea era arribar a la mort de Franco, es va cansar “abans”. La continuació pot ser, o no, a partir de l’endemà de quan acaba ‘El rey recibe’, ja es veurà. I el marc temporal de la trilogia (o tetralogia) també el decidirà el temps, tot i que la idea inicial és plantar-se al 2000. “¿Per què? No ho sé. Però és un número rodó”. El que no es planteja és arribar a l’actualitat: "Han de passar 25 anys perquè alguna cosa sobre la història recent es pugui convertir en novel·la".

No tot és seriós al llibre. Com en tota novel·la de l’escriptor, és la seva inconfusible veu i un contrapunt molt ‘mendozià’, o el que és el mateix, un contrapunt humorístic i amb certa sorna i ironia. En aquest cas, ho dona tant el protagonista, propens a submergir-se en trames complexes i inversemblants, com un dels personatges, un excèntric príncep a l’exili amb intenció de recuperar el tron de Livonia: el príncep Tadeusz Maria Clementij Tukuulo, Bobby per als amics. I el gat Fritz. Sí, “una icona contracultural de l’època que no ha tingut continuació en el marxandatge”. Ocupa la coberta en una actitud que un no sap “si és un intel·lectual que es fa el xulo o un xulo que es fa l’intel·lectual”.