Autocines: el somni americà sobreviu a Espanya

Cotxes i pel·lícules. Dues de les obsessions nord-americanes per excel·lència unides en un idíl·lic binomi. Una manera d’unir la febre del capitalisme amb el caràcter evasiu del cine i la seva projecció il·lusòria en els espectadors. En definitiva, una jugada mestra dins de la consolidació de l’‘American way of life’ que encara continua vigent. Als Estats Units queden oberts 400 autocines i alguns s’han convertit en punt de referència de propostes arriscades i experimentals que no podrien projectar-se en cines convencionals. A Espanya, en els últims anys s’han obert quatre nous establiments, fins a sumar gairebé una desena. ¿Estem davant d’un nou ‘revival’?

Es diu que l’autocine va néixer en la dècada de 1920 entre Texas i Nou Mexico, on la gent improvisava projeccions a l’aire lliure de cinema mut, però va ser el 1932 quan Richard M. Hollingshead Jr. va comprar la patent. En realitat, el que en principi interessava a l’empresari era promocionar la seva marca de lubricants, però aviat es va adonar que tenia entre mans un negoci encara més gran.

Un llençol entre dos arbres

La primera projecció va tenir lloc el 6 de juny del 1933 a Candem, Nova Jersey, en un espai d’1,6 quilòmetres quadrats i hi van assistir 600 persones (cada una havia de pagar 25 cèntims i 25 cèntims més per cada cotxe) que van poder disfrutar de la comèdia britànica ‘Two White Arms’, de Fred Niblo amb Adolphe Menjou de protagonista. El mateix Hollingshead Jr. va utilitzar el capó del seu cotxe per instal·lar un projector Kodak dirigit a un llençol que havia penjat entre dos arbres i, quant al so, l’empresa RCA va aportar els altaveus. Els cotxes es disposaven de forma circular en diferents nivells perquè tots poguessin tenir una bona visibilitat. A l’invent se li va dir ‘drive-in theatres’ i aviat es va convertir en un autèntic èxit.

Els autocines a poc a poc van començar a proliferar, però no va ser fins que va acabar la segona guerra mundial quan van experimentar la seva veritable explosió, en plena era del ‘baby boom’.

El 1958 van arribar a existir 4.063 autocines disseminats per tot el país, cada vegada amb una tecnologia menys arcaica, sobretot a partir de la sintonització a través de la ràdio.

Al principi van ser publicitats per viure una experiència en família. Una forma fàcil i còmoda de poder sortir amb els nens i socialitzar. Però també va ser aprofitat per les parelles per tenir una mica d’intimitat. Per això es diu que gran part de la població americana de l’època va ser concebuda en un autocine. D’aquí que els sectors puritans els qualifiquessind’antres de perversió, per descomptat hi havia un pas.

Territori de sèrie B

A les distribuïdores no els compensava passar els seus grans títols als autocines: molt poques sessions en comparació amb una sala convencional. Així que es van especialitzar en pel·lícules de sèrie B. Així, a ‘Esas locas del cine’ (1976), de Joe Dante, podíem veure projectant-se ‘El terror’ (1963), de Roger Corman; a ‘Grease’, ‘La masa devoradora’ (1958); a ‘Exploradors’ una pel·li marciana de l’espai.

Als anys 80, els autocines van començar el seu declivi als Estats Units, a causa de l’emergent cultura del videoclub i també perquè van començar a vendre’s els terrenys, ja que el preu de la terra es trobava en constant ascens. Però abans, pel·lícules com les citades i moltes d’altres es van encarregar d’incrustar en el subconscient col·lectiu la imatge de l’autocine com a santuari per a les cites romàntiques. En realitat, el concepte ja s’havia gravat a foc en la ment dels espectadors a través de la gens innocent ‘Els Picapedra’. En els seus títols de crèdit vèiem en Fred Picapedra i en Barney Terragam portant la família a l’autocine en el seu troncmòbil, un dels costums típicament americans que la sèrie d’animació es va encarregar d’inocular a través de les pantalles de tot el món.

Han sigut moltes les pel·lícules que han integrat a les seves històries l’espai icònic de l’autocine, des d’‘Al roig viu’ (1949), de Raoul Walsh, que es va encarregar de testimoniar gairebé en temps real el seu progressiu auge a finals dels cinquanta, fins a ficcions contemporànies retro com ‘Las normas de la casa de la sidra’ (1999), els drames indie ‘¡Olvídate de mi!’ (2004) i ‘Cake’ (2014) o la pel·lícula infantil ‘Cars’, en què semblava inevitable la referència.

Ficcions com a ‘Retorn al futur III’ (1990) se n’han servit per homenatjar-lo, vinculant-lo al gènere nord-americà per excel·lència, el western. També Tim Burton en la seva opera prima, l’estrambòtica ‘La gran aventura de Pee-wee’ (1985), el va integrar com a element fonamental de la cultura popular del seu país utilitzant-lo per projectar el ‘biopic’ del protagonista. Metacine dins de l’autocine.

A ‘Rebeldes’ (1983), Francis Ford Coppola el va erigir com a símbol de llibertat d’una generació que veia en programes dobles pel·lícules de surfistes que li servien com a contrast per intensificar l’esperit outsider de les seves criatures. El gènere de catàstrofes també va saber treure-li partit: en una de les millors escenes de ‘Twister’ (1996) es projecta ‘El resplandor’ de Kubrick quan està a punt d’esclatar la tempesta.

Tot i que seria Peter Bogdanovich a ‘El héroe anda suelto’ (1968) el que va saber extreure més partit simbòlic de l’autocine a l’establir un joc de miralls entre la ficció i la realitat quan aquesta es transforma en veritable pel·lícula de terror.

A prop d’aeroports

El primer autocine a Espanya (en aquest cas es diria “motocine”) es va obrir a Barajas el 1959, un projecte monumental afavorit per Antonio Garrigues Díaz-Cañabete, que malgrat ser considerat com un dels més moderns d’Europa i de comptar amb tots els avenços, amb prou feines va durar uns mesos després de topar amb la censura, que el va considerar potencialment indecorós. Així que aterrarien de manera definitiva durant la transició. La societat espanyola s’obria al món, estava ansiosa d’experiències i van començar a proliferar nous models de negoci relacionats amb el lleure.

El 1977 se’n va inaugurar un en El Prat, a l’autovia de Casteldefells, amb una capacitat de gairebé 400 cotxes, tot i que va desaparèixer el 1983. A Dènia, Alacant, va arribar el 1979 i l'any següent y va obrir les seves portes El Sur, a Mutxamel, també a Alacant. Tots dos continuen a ple rendiment en l’actualitat, igual que uns altres cinc: l’Autocine Star, a El Saler, el tercer a la Comunitat Valenciana, i quatre al nord d’Espanya més recents, a Gijón, a Torrelavega (Cantàbria), a Getxo (Vizcaya) i a Ribadesella (Astúries).

Novetat a Madrid

L’últim en obrir les seves portes ha sigut el de Madrid. Tamara Istambul i Cristina Porta eren amigues de la infantesa i tenien ganes d’obrir un negoci juntes. Se’ls va ocórrer que dins de tota la grandíssima oferta cultural i de lleure de Madrid, a la capital li faltava un pla: anar a l’autocine. Elles ho van concebre des del principi des d’un punt de vista nostàlgic i ‘vintage’. Per això tot el disseny ens remet a l’Amèrica dels anys 50 i compta amb una carta al restaurant típicament americana. Obre tots els dies de l’any i en cas de pluja hi ha viseres per als cotxes. El so s’escolta a través d’una freqüència de ràdio i té capacitat per a més de 300 cotxes. Al fons, més enllà de la pantalla, es veu l’‘skyline’ nocturn de la ciutat, amb les torres al fons.

L’Autocine Race Madrid a més de projectar els èxits de la cartellera, també organitza sessions especials. El juny passat van programar ‘La princesa promesa’, ‘Reservoir Dogs’ i ‘Grease’, la seva pel·lícula estrella, amb la que el van inaugurar. Un negoci que pot ser que miri al passat, però també ho fa al futur adaptant-se als nous temps.

Autenticitat a Mutxamel

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

Entre les 20 i les 20.30 hores és el moment ideal per arribar al veterà autocine El Sur, a Mutxamel. Així es pot agafar lloc amb tranquil·litat i crear el teu propi ambient fora del cotxe. I és que en ple agost i envoltats de naturalesa, el que ve de gust és veure la pel·lícula a l’aire lliure. Per això gairebé tots els assistents incorporen el seu equip d’autocine d’estiu: cadires i tauletes plegables, bocates i begudes. Si no, poden adquirir-los al bar restaurant. Diu Germán Martínez, gerent del lloc, que així el públic té més llibertat de moviments que en un cine d’estiu. Té tota la raó. Moltes famílies amb nens s’arremolinen al voltant dels cotxes. També grups d’amics. Així poden passar la nit junts mentre sopen i veuen un parell de pel·lícules que a més són d’estrena (en això els assistents posen molt èmfasi). El programa doble d’aquesta nit està format per ‘Mentes poderosas’ i ‘The Equalizer 2’. Primer la pel·lícula infantil-juvenil i després un contingut més adult. A sis euros l’entrada (cinc els nens), més tres pel cotxe.

L’estiu és el moment de l’any en què l’autocine disfruta d’un màxim rendiment. Un dia tonto com és un dilluns pot congregar més de 100 cotxes. Els caps de setmana gairebé assoleix el ple total de 300 places cobertes. Germán reconeix que el bon temps de la Comunitat Valenciana resulta crucial per al manteniment dels tres autocines que operen en l’actualitat. Quant a l’hivern... resisteixen. A partir de finals d’octubre comencen a obrir només els caps de setmana i hi ha vegades que no els surten els comptes, però aguanten amb el que han pogut treure d’estiu. El seu és un negoci que no es basa en la nostàlgia, sinó en l’autenticitat. I el públic ho valora, per això podem veure una fauna molt diversa, molts habitants autòctons i també turistes. A les 21.30, quan comença a caure el sol, comencen els tràilers i a les 22, ja de nit, a disfrutar de la primera pel·lícula.