28 febr 2020

Anar al contingut

CRÒNICA

Ismael Serrano, tal com ahir a Porta Ferrada

El cantautor madrileny va commemorar el seu 20è aniversari de carrera en un generós recital de textures intimistes en què va combinar els seus clàssics amb cites a Aute, Sabina i Silvio Rodríguez

Jordi Bianciotto

Ismael Serrano, tal com ahir a Porta Ferrada

joan murgadella

Dues dècades enrere, en una època en què el cant sociopolític no es portava gaire, Ismael Serrano es va dirigir a la seva generació invocant els trobadors compromesos dels 60 i 70. Ara que qualsevol cantant pop es veu gairebé obligat per l’ambient a assumir el ‘nosaltres’ en alguna de les seves cançons, el temps sembla que ha donat la raó a aquest madrileny de verb oceànic, que interpel·la amb les seves estrofes tiris i troians, incloent el seu propi subconscient, com ens va quedar clar, una vegada més, aquest dimarts a Porta Ferrada.

Concert d’aniversari, afí al repertori del seu disc '20 Años. Hoy es siempre’, i dissenyat per potenciar la paraula: Serrano, acompanyat per teclats, contrabaix i violoncel, amb poca electricitat i sense el factor dinàmic de la percussió. Un riu de cançons que al llarg de més de dues hores i mitja va fluir amb suavitat i cert rigor espartà, amb el cantautor traient ferro en els seus parlaments (“com que es tractava d’una celebració, he buscat les meves cançons més alegres”, va dir, irònicament) i onatges lírics en què la foscor no sol ser absoluta, ja que, com en  ‘Sucede que a veces’, quan menys t’ho esperes “algo te eriza la piel / y te rescata del naufragio”.

Històries i reflexions

Tot i que s’identifiqui Serrano amb la cançó política, en la seva obra abunda el vers d’interiors: l’instint d’escoltar la teva pròpia veu en ‘Si se callase el ruido’ o el refugi de l’amor en ‘Apenas sé nada de la vida’. Peces que van crear un clima càlid i concentrat en l’Espai Port. També una mica lineal: aquests arranjaments lleugers podien arribar a delimitar l’expressivitat musical. Però el madrileny va posar al centre de la imatge les històries i reflexions intenses de composicions com ‘Pequeña criatura’, sobre “los niños que un día fuimos” o ‘El día de la ira’, on va lamentar que a l’Argentina “ se haya echado abajo la legalización del aborto en términos propios de otros tiempos””.

Un cançoner al qual va incorporar adaptacions d’Aute  (‘Las cuatro y diez’), Sabina (‘Y sin embargo’) i Silvio Rodríguez (‘Ojalá’). Portant-les al seu terreny, al seu timbre vocal amb tremolors ‘serratianes’, i casant-les amb els seus clàssics propis, com ‘Ya ves’, ‘Nieve’ i ‘Vértigo’. I, és clar, ‘Papá, cuéntame otra vez’. “La vaig compondre com a fill i ara la canto com a pare”, va apuntar, alertant al seu torn de l’actual “deriva feixista” del món i lamentant “que es judicialitzi la política”. Serrano, tal qual, com fa 20 anys, fent seu el missatge d’aquella cançó que Raimon va dedicar a López Raimundo, ‘T’he conegut sempre igual’.