Maná, batibull civilitzat a Cap Roig

Maná ha anunciat disc per al pròxim hivern i, potser per agafar forces, el tenim aquest estiu embarcat en una gira amb la mirada posada cap enrere, en les cançons que els van catapultar com a grup pop global a través del carril de la llatinitat. Deixant-se inspirar pels seus assoliments pretèrits van saber engrescar,aquest dilluns, a un públic de Cap Roig a què Fher, cantant del grup, va prometre emocions fortes. “¡Aquesta nit farem un bon batibull!”.

Guirigall, sí, però ordenat, com correspon a aquesta banda de músics tècnics i versos romàntics, i al civilitzat context del festival situat a Calella de Palafrugell, afavorit per la Fundació Bancària La Caixa. Maná va tirar de ‘singles’ d’èxit des del minut u amb ‘Manda una señal’ i la impetuosa ‘Oye mi amor’, “Juntando los cuerpos” amb les seves cadències de rock sensual de lluent factura instrumental.

Èxits del ‘crossover’ llatí dels 90(‘Corazón espinado’, que van gravar amb Santana) i elàstiques inflexions ‘funky’: la libidinosa ‘Déjame entrar’. I, a tot això, ni una sola menció a la seva última obra, ‘Cama incendiada’ (2015). Ni a l’anterior, ‘Drama y luz’ (2011). El seu disc més citat va resultar ser el tercer, ‘¿Dónde jugarán los niños?’ (1992), amb fins a sis cançons.

Ecologia i romanticisme

Maná té de vegades un rampell pretenciós que s’expressa, per exemple, en les seves una mica engolades crides d’atenció ecològiques: aquell vídeo amb selves calcinades i frases lapidàries (“si l’home escup al terra s’escup a si mateix”), que va precedir la cançó ‘Cuando los ángeles lloran’,inspirada en l’activista brasiler Chico Mendes, qui van assassinar ara fa 30 anys. Un altre traç de Maná és el do de Fher per acariciar les orelles de la clientela, la femenina en particular (“són molt seductores les catalanes”), i per posar-se romàntic de manera cursi: “Jo crec que vostès van inventar l’amor”, va dir mentre s’endinsava en balades com ‘Vivir sin aire’, una de les seves primeres cançons, va assenyalar, en sonar a Espanya. “I no és fàcil per a un llatí poder conquistar-los”, va afegir elevant-nos la moral. Fher, per cert, va dir haver passat un mes sencer a Barcelona l’any passat. Concretament el d’octubre, sens dubte un moment del més calmat per descobrir la ciutat.

Assalt a la ranxera

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Però Maná és un grup d’instrumentistes d’alta volada i ho van voler demostrar: aquest passatge del guitarrista Sergio Vallín, amb ‘tapping’ molt metal, com a introducció de ‘Mariposa traicionera’, i l’aclaparador solo del senyor bateria, Alex ‘L’Animal’ González. Altres vèrtexs d’un concert, amb tot, de sonoritat menys aparatosa que la de fa tres anys al Palau Sant Jordi, amb més ganes de seduir que d’impressionar, i concebut sense un ànim lineal. Allà hi va haver les expressions de mexicanitat (la ranxera ‘El rey’, de José Alfredo Jiménez, amb deriva “jamaicana-sabrosona”, va matisar Fher), el trot ‘skatalític’ de ‘Me vale’ i un fragment acústic, a veu i guitarra, que va incloure un homenatge a ‘Se me olvidó otra vez’, de Juan Gabriel, entre retalls de ‘Te lloré un río’ i ‘Cómo dueles en los labios’.

En els compassos finals de la nit, ardents cants col·lectius amb ‘En el muelle de San Blas’ i ‘Clavado en un bar’, i Fher, traient l’harmònica en ‘Rayando al sol’ per culminar la sessió amb el públic als seus peus. No sense abans llançar una última floreta, aquest amb doble destinatari: “¡bonica, la terra de Serrat!”.