'Pasionaria', ¿vius o simules?

Cada muntatge de La Veronal fa referència a un lloc. La seva nova proposta, 'Pasionaria', és el nom d’un lloc imaginari que, malgrat remetre a una persona tan apassionada com Dolores Ibárruri políticament, està habitat per éssers sense cap tipus d’ardor ni entusiasme. Els seus protagonistes reflecteixen la societat a la qual ens dirigim, segons Marcos Morau (Ontinyent, València, 1982), coreògraf i director d’aquesta famosa companyia fundada a Barcelona el 2005. Habitual del Grec, festival que va inaugurar el 2015 amb 'Vorònia', aquest dimecres i dijous recala al Lliure de Montjuïc amb la seva última proposta. "Com a creador no m’interessa l’art contemplatiu. Espero que aquesta obra faci reflexionar l’espectador sobre la societat virtual", assenyala Morau.  

El premiat coreògraf, amb una atapeïda agenda internacional, es mostra pessimista a 'Pasionaria'. "Els protagonistes són éssers que reprodueixen patrons. Viuen la realitat com si fos un simulacre, d’una manera tristament ficcional," explica Morau. Entre ells no hi ha relació humana, ni cap implicació moral. Són reflex del nostre món: “Éssers humans que comencen a deixar d’utilitzar la seva capacitat analítica".

Vuit ballarins –Àngela Boix, Jon López, Ariadna Montfort, Núria Navarra, Lorena Nogal, Shay Partush, Marina Rodríguez i Sau Ching Wong– interpreten aquesta inquietant obra amb imatges surrealistes i personatges amb pròtesis. Abans d’a Barcelona s’ha vist als Teatres del Canal de Madrid.

Els intèrprets són experts en Kova, aquest llenguatge gestual tan característic desenvolupat per La Veronal. "Més que ballarins semblen robots. No senten ni pateixen, sinó que executen i treballen en un mar d’abstracció", comenta el director. Tenen tan assimilada aquest particular estil de ball contemporani de La Veronal que en aquesta obra "és com si es moguessin d’una manera programada, com si ells no fossin conscients del que passa".  I afegeix: "El moviment no té res de decoratiu, és diferent a altres obres. Tenen el Kova tan assimilat que senten que el moviment ara els posseeix des d’un lloc que no controlen, una cosa molt interessant en el qual continuem indagant."   

L’escenografia de Max Glaenzel reprodueix un espai definit hiperrealista, concret i intederminat alhora. La idea és deixar que l’espectador imagini què té davant . "És un lloc de passada que podria ser un gimnàs, un tanatori, una sala d’espera o un psiquiàtric".

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Morau considera que el present ja està amenaçat per la degradació de les relacions humanes. "Amb la tecnologia i la robòtica la societat comença a desvirtuar-se i a convertir-se en una cosa fantasmagòrica i buida", adverteix el creador, que prepara el seu debut en l’òpera amb 'Orfeu i Eurídice', a Lucerna (Suïssa).

'Pasionaria', amb vestuari de Silvia Delagneau, llueix una estètica dels anys 80. La banda sonora també es nodreix de música d’aquella època, així com de dues famoses passions de Bach que obren i tanquen la peça, la 'Passió segons Sant Joan' i la 'Passió segons San Mateu'. A diferència d’altres muntatges, no hi ha paraules. Zero text. Pura dansa.