Nacho Carretero: «Jo no sabia que es pogués segrestar un llibre a Espanya»

Dwigth D. Eisenhower va dir, i el periodista Nacho Carretero ho recorda en el seu llibre ‘Fariña’: “Filmeu tot això. Perquè algun dia vindrà un imbècil dient que no ha passat”. ‘Tot això’ era Auschwitz, després del seu alliberament. I és clar, el salt comparatiu amb els anys del narcotràfic gallec als anys 90 és sideral, però la cita implica la responsabilitat del periodisme davant la història.

El que va passar a Galícia, que a punt va estar de convertir-se en una Sicília 2.0, ha d’explicar-se i poder ser llegit. Ara és més fàcil, perquè la justícia ha aixecat el segrest cautelar d’un llibre que s’ha passat quatre mesos fora del mercat després de dos anys i mig de vida editorial i 11 edicions a l’esquena. Va ser quan l’exalcalde d’O Grove, Alfredo Bea Gondar, un personatge gens principal però sí emblemàtic del fenomen al·ludit, va decidir portar-lo als tribunals i una jutge li va donar la raó. I tot perquè Carretero va relatar en tot just dos paràgrafs uns fets –la introducció a Galícia de 2.000 quilos de cocaïna procedent de Cali– pels quals Bea va ser jutjat el 2001. El llibre és en la base de l’exitosa sèrie d’Antena 3 que s’estrenarà a Netflix i Navona acaba de llançar-ne la versió en català.

Febrer de 2018 es va revelar com un mes fatídic per a la llibertat d’expressió a Espanya. Valtonyc, ARCO i el segrest de ‘Fariña’ són casos diferents, però indiquen un clima comú. 

Em preocupava que es poguessin ficar els tres casos en el mateix sac. Allò del raper i l’autocensura a ARCO tenen més a veure amb la llei mordassa, que com a ciutadà em sembla molt preocupant. Però en el meu cas responia a una demanda per dret a l’honor que va culminar en el segrest d’un llibre. El que jo no sabia és que es pogués segrestar un llibre a Espanya.

Sí, sembla una cosa del passat.

La frustració i l’enrabiada van ser enormes. Després, amb el temps, em vaig anar calmant fins al punt de fugir del xou que el mateix demandant va voler muntar en les entrevistes.

Bea Gondar va deixar anar:  “Si jo no fos creient i tingués un revòlver buscava el paio [és a dir, vostè] i li pegava un tret al cap”.

Va ser per quatre línies en les quals jo explicava una cosa que és veritat i que ara en el recurs la justícia ha dit que és veritat. I aquesta era la meva preocupació més gran, totes les altres coses són soroll. Espero que tot hagi servit per convidar a la reflexió, perquè no torni a passar.

Més enllà de l’aixecament de la prohibició ¿quins passos es faran a partir d’ara? 

Continuem pendents de la sentència per vulneració al dret a l’honor. Està vist per a sentència i el fiscal, que ens va donar la raó, va dir que demanaria que es desestimés el cas. 

El cas, també paral·lel al de ‘La manada’, ha sigut vist com un desencadenant de la desconfiança del ciutadà davant la justícia. 

Suposo que suma. Són grans de sorra que per separat responen a factors diferents, però el missatge que cala és que alguna cosa està passant en la justícia. En el cas de ‘Fariña’ és que tot i que algú demani 1.000 vegades una mesura cautelar com aquesta, 999 jutges diran que no. El problema va venir quan la jutge, per una raó que desconec i mai comprendré, va prendre aquesta decisió col·laborant amb el clima d’incomprensió ciutadana.

Es parla moltes vegades de la politització de la justícia. ¿Creu que n’hi va haver en aquest cas? 

Jo diria que en aquest cas no.

Però hi ha uns poders molt concrets a Galícia, AP i el PP, que en el llibre queden directament assenyalats.

Vull pensar que es tracta d’una cosa puntual que té més a veure amb un error, una desídia o un desinterès que ens parla del mateix funcionament del sistema judicial amb una sobrecàrrega de treball tremenda. Estic segur que la jutge no sabia ni qui era aquest senyor, ni qui era jo, ni quin era el llibre. Crec que va més per aquest camí que per allò dels interessos ocults.

¿Què està dient ‘Fariña’ de la societat gallega? 

N’explica un capítol molt fosc, però al cap i a la fi, un capítol. El concret sempre ens porta a l’universal. També ens parla d’un fenomen criminal, de corrupció social i al final el relat es converteix en una cosa didàctica i fascinant perquè podem llegir la nostra pròpia història i donar-li una visió positiva de com madurem com a societat. Adonar-nos que les coses que no fa tant toleràvem avui ens semblen increïbles i això es reflecteix en el llibre.

¿Ha percebut a Galícia una certa indulgència davant aquell passat gens honorable? 

Tenia por que m’acusessin d’haver carregat les tintes, però no ha sigut així. La gent va reconèixer i va acceptar aquest exercici. No diré que el narcotràfic gallec sigui un tema tabú, però sí que va faltar i continua faltant molta autocrítica.  

¿Existeix un perquè que expliqui el fenomen?  

La tolerància social té a veure amb molts anys de contraban i estraperlo, una cosa beneficiosa per a unes zones de Galícia molt endarrerides econòmicament i socialment. On no arribava l’Estat, arribaven els contrabandistes i aquesta idea va calar en la societat gallega. Quan van aparèixer els narcotraficants de cocaïna aquesta idea ja estava molt endins. No és qüestió de culpar la societat, sinó de donar una explicació que no es redueixi al bé o al mal.

Al llibre, un dels personatges es vanagloria de com d’eficaços que eren els narcos gallecs en relació, per exemple, amb els andalusos. ¿Quin era el fet diferencial?  

Molts anys d’aliança amb els grans càrtels colombians i una experiència heretada de molts anys de contraban lligada a un profund coneixement del mar. Aquesta eficàcia va generar que hi hagués una normalització, una tolerància. Quan els càrtels colombians van buscar recolzament a Europa van provar en molts llocs, però només a Galícia van trobar una infraestructura consolidada. Clans que controlaven la societat, la política i les forces de l’ordre, capaces de descarregar a plena llum del dia. La mateixa eficàcia dels narcos gallecs era reconeguda fins i tot per la policia. Ara a l’estret hi ha molt moviment i els pilots de planadors són gallecs i són molt bons.

¿Galícia va poder realment convertir-se en Sicilia?

Això ho va dir Javier Zaragoza, quan era el fiscal antidroga de l’Audiència Nacional que va dur a terme l’Operació Nècora amb Garzón. El que volia dir és que els narcos van estar a punt de penetrar en les institucions i de fet en algun nivell ho van fer. El mateix Pablo Bioque, afiliat al PP, era el secretari general de la Cambra de Comerç.

El llibre va arribar a Rajoy gràcies a Pablo Iglesias. Aquí la notícia és que, pel que sembla, l’expresident hauria llegit una mica més que el ‘Marca’.

Probablemente sí que va llegir el llibre. Rajoy no va voler participar en tot això quan era president de la Diputació de Pontevedra. En les tertúlies gallegues s’explica que això li va valer l’expulsió i la cèlebre frase de Fraga: “Mariano, ves-te’n a Madrid, aprèn gallec, casa’t i tingues fills”. Rajoy va ser amable, em va enviar una carta felicitant-me pel llibre que jo vaig guardar perquè no volia treure-li rèdit, però es va fer pública a l’incloure’s com a prova de la defensa contra el segrest.

Possiblement, Rajoy se salvi, però el llibre posa al PP a l’ull de mira.

Senzillament, el PP era el partit en el poder i al narcotràfic li interessa el poder. Així que és indiscutible el seu protagonisme. El mateix president de la Xunta és un home amb un capítol insalvable, aquestes fotos amb un individu condemnat per narcotràfic que mostren la seva amistat. 

Això ha costat a Alberto Nuñez Feijoo, diuen, no poder presentar-se a les primàries per liderar el seu partit.

Probablement, hagi pesat en la seva decisió de no presentar-s’hi. Va trampejar aquella tempesta a Galícia, però a nivell estatal, on no hi ha tanta narcotolerància, no sé fins a quin punt li hauria passat factura. De fet, estic segur que l’hi haurien retret.

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

¿Què queda en l’actualitat d’aquells anys borrascosos?

Com a mínim, avui el narcotràfic s’interpreta en la societat gallega majoritàriament en clau de criminalitat. Abans la línia entre la societat i els narcos era molt difusa. Però cal ser crític, hi continua havent tolerància, hi continua havent un folklore en certes parts de Galícia: es parla del pilot més ràpid, del tipus que descarrega més i segueix existint una gran fascinació per tot aquest món. Hi ha moltes empreses, hotels i restaurants a Galícia, negocis que procedeixen del narcotràfic i això és una cosa que no preocupa la gent. Moltes vegades han de recórrer a ells perquè no n’hi ha cap altre en un determinat poble i no hi ha més remei. Això és un deure que encara tenim com a societat.