Niña Pastori: "Sempre he portat una vida molt normal"

La cantant gaditana presenta aquest dimecres el seu últim disc, 'Bajo tus alas', al Festival Jardins de Pedralbes amb totes les entrades ja esgotades

Niña Pastori: "Sempre he portat una vida molt normal"

RICARD FADRIQUE

4
Es llegeix en minuts
Luis Troquel
Luis Troquel

Periodista

ver +

Ja ha complert 40 anys sense deixar de ser la mateixa Niña Pastori que va debutar amb maduresa precoç quan encara ni era major d’edat. Va començar a cantar acompanyant la seva mare, també cantora flamenca, i ja porta 20 anys al costat del seu marit, Chaboli; que es va iniciar també de nen en la música al costat del seu pare, el genial Jeros de Los Chichos. Tenen dues filles i la més gran, Pastora, de només nou anys, ha compost al costat dels seus progenitors dues de les cançons del seu reeixit nou disc: ‘Bajos tus alas’. Intimista i familiar. Del millor que ha fet mai. I el presenta aquest dimecres al Festival Jardins de Pedralbes amb totes les entrades ja esgotades.  

¿Imagina alguna vegada com seria la seva vida dedicant-se a una altra cosa, si la María mai hagués sigut la Niña Pastori?

Mai, però és que ni tan sols m’ha donat temps a pensar-ho... Jo vaig començar a cantar amb vuit anys i no em va donar temps a explorar cap altra cosa. No m’imagino la meva vida sense això.

¿I la María va deixar de ser ‘niña’, amb minúscula, molt aviat?

Jo penso que sí. Aquesta professió, amb tants viatges i tanta gent que vas coneixent et fa madurar vulguis o no. Encara que sigui pel simple fet d’estar tant temps fora de casa. De tota manera, jo sempre he portat una vida molt normal, no una vida gaire d’artista.

Ara la seva filla Pastora debuta com a compositora en la cançó que titula el disc i a ‘Mi libertad’.

Estava banyant-la, rentant-li el cabell, i de sobte va començar a cantar-la. Li vaig preguntar i em va dir: “No, és una cosa que jo estic fent mami, una cançó...” I la vaig assecar molt de pressa i me la vaig emportar corrent per gravar-la. Allà hi havia el tema totalment enfocat: tant la melodia com la lletra, fins i tot feia amb els palmells la pausa que dona peu a l’arranjament. Té moltes idees...

Un disc familiar i també molt casolà, amb títols com: ‘Desde la azotea’, ‘La habitación’ o ‘La mudanza’.

Però ha sigut completament casual (rialles). ‘Des de la azotea’ i ‘La habitación’ van marcar efectivament la línia a seguir, però en el sentit musical, sense pretendre marcar cap temàtica. D’altra banda gravem una cançó amb  Pablo Alborán que ell va escriure, sense saber ni tan sols no com es titulava. Ens en vam assebentar a l’hora de fer els crèdits. Quan li preguntem com es deia ens va dir ‘La mudanza’ i a Chaboli i a mi gairebé ens agafa un atac de riure.

¿És de les que canten mentre endreça la casa?

No soc gaire de cantar a casa, prefereixo desconnectar i fer altres coses... La vida normal de qualsevol. M’agrada estar tranquil·la amb la meva família, xerrar amb ells i parlar de qualsevol cosa. També és veritat que aquesta és una professió a la qual es dedica moltes hores al dia i tampoc no cal arribar a casa i continuar sent-li igual.

Des del seu primer disc, el 1995, no ha tingut una sola davallada pronunciada i ha mantingut un públic molt transversal. De les poques veus que tenen la mateixa consideració tant a Pedralbes com a la Mina, a l’altre extrem de la Diagonal. ¿On és el secret?

És veritat que és un públic superfidel i supervariat. Me n’adono sobretot quan m’assec a la cadira en les firmes de discos: des de nens a gent gran, gitanos, paios, gent més rica i gent que no ho és....  Moltes dones sobretot, però també molts homes. Igualment, no crec que hi hagi cap clau per a això. En tot cas, la veritat en el que un fa. No sembrar coses dolentes sinó bones. Un va sembrant i les flors creixen; quan ho fas amb afecte i les regues, i intentes que estiguin tant al solet com a l’ombra... tot això al final fa que la flor continuï existint.

‘Quiero ser verdad cueste lo que cueste’ diu a la cançó ‘Bajo tus alas’. ¿Això és la principal cosa a l’hora de cantar?

Sens dubte. El públic moltes vegades no en sap de notes, no entén si és correcte o no, si està del tot afinat... però sí que entén d’emoció. El que és de veritat i està cantant amb cor traspassa.

Notícies relacionades

Ja no viu a San Fernando però segueix a prop, a Puerto de Santa María. Tot queda a Cadis, com els artistes que cita a ‘Corazón de mar’.

Aquesta cançó parla d’artistes de la meva terra que ja no estan entre nosaltres: Lola Flores, Paco de Lucía, Camarón, Moraíto Chico, Adela La Chaqueta, La Perla i El Beni de Cádiz. Amb els quals m’he criat i he après.