Ólafur Arnalds, un piano que val per tres

El compositor islandès Ólafur Arnalds (divendres, dia 15, SonarComplex, 20.00 h) ha tocat la fibra de públic i crítica amb la seva combinació de clàssica contemporània, electrònica atmosfèrica i pop pur, de vegades posada al servei del cine o la televisió –va compondre la premiada banda sonora de la sèrie ‘Broadchurch’–.

Al disc que traurà el 24 d’agost, ‘re:member’, ha volgut sortir dels seus vells hàbits i buscar noves rutes per arribar als habituals paisatges malenconiosos. El seu as de guia ha sigut un ‘software’, Stratus, concebut por ell mateix amb ajuda de Halldór Eldjárn, del grupo electropop Sykur. El que fa aquesta eina és, bàsicament, convertir una melodia de piano en una peça més intricada i rítmica. O com ens explica Arnalds: “El sistema escolta el que toco, ho manipula i crea textures rítmiques que sonen en dos pianos automatitzats. Poden ser textures senzilles o complicades, segons les preferències que jo hagi marcat prèviament”.

Això pot recordar la ‘música generativa’ popularitzada per Brian Eno, però no és exactament el mateix, perquè sempre requereix l’impuls d’un humà. “El que volíem saber era: ¿fins on es pot arribar amb la música de piano si només tens dues mans per tocar-lo?”.

La seva gira més ambiciosa

Els tres pianos seran només una part de l’arsenal al Sónar. Si la gira que Arnalds inicia aquí es diu ‘All strings attached’, és una mica amb referència al quartet de corda que viatja amb ell. També hi haurà un percussionista. I després hi ha, evidentment, les veus del públic, sovint gravades pel músic per convertir-les en una textura addicional. “Sempre és una manera divertida de trencar el gel i dir a la gent que, en realitat, no m’hauria de prendre massa seriosament”.

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

¿Seriosament? Costa molt escoltar la seva música i no pensar en paisatges gelats (els de la seva Islàndia natal, per exemple), gent cap cot sense remei o futurs imperfectes; de fet, un dels seus últims treballs ha sigut la música de dos episodis d’‘Electric dreams’, sèrie basada en les distòpies de Philip K. Dick. “No he compost massa ‘scores’ últimament, només això i la música del film islandès ‘Let me fall’, perquè volia concentrar-me en el nou disc i en aquesta gira”, explica.

La relació d’Arnalds amb el Sónar no ha sigut com un ‘affaire’ d’estiu convertit en drama d’hivern. Fa cinc anys que estan junts i continuen feliços. “He tocat unes deu vegades en diferents localitzacions del festival durant els últims anys. Crec que la primera va ser el 2013 a Barcelona [així és, en els dies de ‘For now I am winter’, la seva primera col·laboració amb Arnór Dan, després cantant a ‘Broadchurch’]. Després, el 2015, el meu projecte electrònic ‘Kiasmos’ va fer la gira del Sónar per Sud-amèrica, que va ser molt divertida. També hem tocat als seus festivals d’Islàndia i Dinamarca”. Amor veritable.