Nick Cave, tenebra i múscul al Primavera Sound

Va començar amb maneres de pregària, cridant el seu fill Arthur més enllà de la mort entre la foscor de ‘Jesus alone’, la cançó que obre el seu últim disc, l’espiritual ‘Skeleton tree’, per després alçar-se com la bèstia encantadora de serps que sempre ha sigut. Un concert amb tenebra i múscul en el qual Nick Cave va donar a entendre que, tot i que el drama personal l’hagi canviat per sempre, al seu torn l’inspira per donar un nou sentit a la fúria que acompanya cançons com la segona que va sonar aquest dijous al Fòrum, la imponent ‘Do you love me’.

Progressió ‘in crescendo’, que ens va portar el Nick Cave més físic d’altres temps, acompanyat de la força titànica delsBad Seeds, amb un Warren Ellis que va combinar el violí en èxtasi de ‘From her to eternity’ amb la guitarra enfebrada de ‘Lover man’. Una seqüència devastadora. Una veu d’irreprotxable severitat, la seva, ajustant-se a la recollida línia melòdica de ‘The ship song’, asseguda al piano, i prestant-se al diabòlic bucle de ‘The mercy seat’.

Comunió col·lectiva

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

Un Cave invasiu que va baixar després el to en un parell de bromoses cites al nou disc, ‘Girl in amber’ i ‘Distant sky’ (aquesta amb la soprano danesa Else Torp a les pantalles). I a partir d’allà, malgrat que la desgavellada ‘Deanna’ va tornar a sembrar el desvari, el concert va anar entrant en una altra fase, buscant potser una certa comunió col·lectiva més enllà del servei a una o altra partitura.

A ‘Stagger Lee’, una de les seves ‘murder ballads’ va convidar a pujar a l’escenari dotzenes d’assistents en una llarga escena amb pics de paroxisme, i que va enllaçar amb la cerimoniosa ‘Push the sky away’, amb un òrgan d’església i cantant un fragment mirant als ulls d’una cara coneguda, la d’Alfred, d’‘OT’, imprevist fan colat a l’escenari. Un clímax estrany, al qual hauria anat bé un plus vivificant per segellar la nit.  Però així ho va voler aquest Nick Cave, potser seduït per la idea de crear, a través de la seva música i la seva banda, un clima compartit amb vista a la transcendència.