Hirokazu Koreeda: "El Japó és un país perdut, i ple d'odi"

Després de gairebé 30 anys de carrera i una dotzena de pel·lícules mundialment aclamades com 'Nadie sabe' o 'Still walking (Caminando)', el director japonès Hirokazu Koreeda (Tòquio, 1962) acaba d’aconseguir un dels reconeixements més grans del món del cinema: dissabte passat va obtenir la Palma d’Or del Festival de Cannes gràcies a ‘Un asunto de familia’ (‘Shoplifters’), commovedor retrat d’una família disfuncional els membres de la qual tiren endavant robant en supermercats.

¿De quina manera es relaciona Un asunto de familia Concretament he volgut endinsar-me en la pregunta que ja em vaig fer a ‘De tal pare, tal fill’ (2013): ¿La família és una qüestió merament sanguínia? ¿És que no pots considerar-te pare si no has creat vida biològicament? Al Japó imperen idees molt rígides sobre el que hauria de ser una família. Es dona molta importància a la consanguinitat però, curiosament, en els nuclis familiars hi ha un dèficit alarmant d’intimitat i fins i tot d’amor. Jo he volgut retratar una família els membres de la qual no estan units per la genètica sinó pel crim, i que tot i així són capaços d’oferir-se molt amor mutu.

¿En quina mesura estan inspirades en vostè les relacions familiars que retrata la pel·lícula? ¡El meu pare mai em va ensenyar a robar en supermercats, si és això el que m’està preguntant! Parlant seriosament, hi ha una part del que explico a la pel·lícula que em toca de molt a prop. A la pel·lícula hi ha un nen que comença a fer-se gran quan descobreix que l’home a qui considera el seu pare és algú completament imperfecte. I crec que el trànsit a l’edat adulta consisteix precisament en això. Així va ser per a mi, almenys. Al meu pare la feina l’obligava a desaparèixer de casa durant llargs períodes, i vaig haver d’acostumar-me a no saber quan seria a casa. Sens dubte això va afectar l’opinió que vaig arribar a tenir d’ell. I, per descomptat, vaig haver de créixer prematurament.

Els protagonistes d’Un asunto de familiaInevitablement. En les últimes dues dècades el Japó ha patit un descens constant de la seva capacitat econòmica. Això ha fet que augmentin les divisions de classe i que hi hagi més gent que viu en situació de pobresa. I el sistema no només no ha establert mecanismes per assistir a aquestes persones sinó que ha fomentat polítiques que els estigmatitzen encara més i els deixen abandonats a la seva sort. D’aquestes persones parla la meva pel·lícula.

¿En quina mesura ha canviat el sistema de valors a causa d’aquest procés? Des d’Occident, per exemple, assumim que la japonesa és una societat amb un sentit de l’honor molt arrelat. Ha canviat dràsticament. La crisi econòmica ha fet que les famílies i les comunitats es trenquessin, i que cada vegada més japonesos busquin l’empara de l’estat. L’auge del nacionalisme i el totalitarisme al meu país em té molt preocupat. S’estan perdent valors de democràcia i tolerància, i això es nota al carrer. "El Japó és un país perdut, i ple d’odi"

I, no obstant, el seu cinema continua sent eminentment optimista. Al meu país la paraula optimisme té connotacions pejoratives. Diem optimista a aquell que és il·lús i fuig de la realitat. Però sí que és cert que provo de fugir del pessimisme. No entenc els directors que intenten deprimir el públic. Quan jo era més jove m’obsessionava la idea de la mort. Ara que ja soc un home madur, i que el meu pare i la meva mare i molta gent a qui em sentia molt proper han mort, tinc una relació amb ella més normalitzada. Encara em fascina la pèrdua, però des d’una òptica més pragmàtica: perdre alguna cosa obre la porta al canvi.

En els últims anys vostè treballa molt més ràpid dels que ho feia als 90 o als 2000. ¿Què ha canviat? Que les meves pel·lícules han començat a tenir més èxit comercial al meu país i això em permet aconseguir finançament més fàcilment. Per descomptat, cal tenir en compte que les meves pel·lícules no costen gaires diners. En tot cas, crec que tenir el finançament assegurat ha fet que les meves pel·lícules millorin. Abans, mentre rodava una pel·lícula estava massa preocupat per si seria capaç de trobar els diners per rodar la següent.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

¿Se sent més bon director? No, això mai. "Amb els anys hi ha coses que he perdut. Certa energia, potser. Però intento suplir aquesta carència" Si utilitzem un símil relacionat amb el beisbol, es podria dir que ja no llanço tan ràpid, així que intento llançar més boles corbes. Només sé que cada dia que passa em diverteixo més rodant pel·lícules.

Fora del cinema, ¿on busca la inspiració? En la literatura de no-ficció, el manga... I, sobretot, m’inspiro escoltant converses alienes quan viatjo amb tren. Admeto que m’encanta tafanejar, però és que s’aprèn moltíssim de la gent fent-ho. També parlo amb taxistes, em fixo en la llicència per veure el seu nom i la seva foto, i intento imaginar-me com són les seves vides.