Cannes corona amb la Palma d'Or el director japonès Hirozaku Koreeda per 'Shoplifters'

Ningú esperava que la Palma d’Or anés a parar Hirokazu Koreeda. Potser perquè ‘Shoplifters’ és una obra vocacionalment modesta, o perquè no representa tot el que el cineasta japonès ha mostrat que és capaç de fer al llarg de la seva carrera; la qüestió és que no estava al capdamunt de les travesses. En qualsevol cas, tot i que potser no arribi en el moment just, el guardó serveix per posar al seu lloc el que sens dubte és un dels grans humanistes del cinema de l’últim quart de segle.

Si el que acaba de llegir el fa dubtar de la qualitat de 'Shoplifters', faci’n cas omís. Està entre els drames més delicats i commovedors que Koreeda ha dirigit mai sobre el que és una família i sobre quin és el seu format idoni. És cert que hi falta l’ambició formal avantguardista que el director va mostrar a 'Maborosi', o de la increïble imaginació que posseïa la que potser sigui la seva obra mestra, 'After life'. Tot i això, el que li falta en termes d’intrepidesa ho compensa amb una capacitat immensa per provocar una emotivitat tan crua com intensa. 'Shoplifters' és una pel·lícula que se’t fica dins i captiva.

També amb Spike Lee hi havia comptes pendents. ‘Haz lo que debas’, la cinta per la qual tothom va arribar a donar per fet que guanyaria la Palma d’Or el 1989, se’n va anar a casa amb les mans buides. Aquest dissabte ha hagut de conformar-se amb el Gran Premi Especial del jurat, que és alguna cosa així com la medalla de plata, però tot i així es pot donar per compensat. Fins i tot ell mateix deu ser conscient que ‘BlacKkKansman’ no té l’envergadura d’aquella obra mestra que el va convertir en un dels cineastes americans essencials. És una obra imperfecta i en certs moments erràtica, però sovint resulta endimoniadament divertida i, en tot moment, absolutament rellevant per la seva furiosa defensa de la necessitat de combatre i fins i tot de ridiculitzar els xenòfobs.

Pel que respecta al Premi del Jurat atorgat a la libanesa Nadine Labaki per 'Capernaum', és una notícia dolenta i bona alhora. Dolenta perquè vol dir recompensar la pitjor pel·lícula de les que competien el festival aquest any, una obra disposada a tot per fer-nos deixar anar la llàgrima; bona, perquè podria haver sigut molt pitjor: durant els últims dos dies el rumor que aconseguiria la Palma d’Or va arribar a créixer tant que aquesta nit fins i tot la mateixa Labaki ha semblat una mica decebuda al recollir el bronze.

Poques pegues se li poden trobar a la resta del repartiment. ‘Cold War’, per la qual el polonès Pawel Pawlikowski ha sigut nomenat millor director, va ser la favorita durant la primera part del certamen, i molt merescudament. Mentre retrata els vaivens d’un tumultuós idil·li de postguerra, condensa tota una dècada d’esdeveniments personals i polítics en 84 minuts, als quals no sobra ni un sol pla; i hi inclou imatges tan boniques que un s’hi quedaria a viure, fins i tot a risc de veure’s absorbit per la malenconia que desprenen. I sobre els dos premiats en les categories interpretatives –l’italià Marcello Fonte per ‘Dogman’ i la kazakh Samal Yeslyamova per ‘Ayka’–, dir que són el millor de les seves respectives pel·lícules és quedar-se curt: sense ells, cap de les dues tindria raó de ser.

Arranjaments i oblits

La presidenta del jurat, Cate Blanchett, havia afirmat just abans de la cerimònia que, si depengués d’ella i la resta de jutges, haurien premiat moltes més pel·lícules. Potser això expliqui que, de fet, donessin més premis del que és normal. Concretament, el jurat es va treure de la màniga una Palma d’Or Especial per a Jean-Luc Godard per ‘Le livre d’image’ que, tot que benintencionada, resulta més aviat desafortunada. Després d’haver privat injustament el mestre suís de la Palma d’Or durant més de 50 anys, que ara n’hi donin una de mentida fa pudor de trofeu de consolació.

Notícies relacionades

Asia Argento: "Weinstein em va violar a Cannes quan tenia 21 anys"

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Crida l’atenció, així mateix, que d’una banda el jurat tingués tantes ganes de repartir guardons però per un altre marginés les que sens dubte han sigut les tres millors pel·lícules de la competició aquest any. ‘Lazzaro Felice’, d’Alice Rohrwacher, mereixia molt més que compartir el premi al millor guió ex aequo; i ni ‘Burning’, del coreà Lee Chang-dong, ni ‘The Wild Pear Tree’, del turc Nuri Bilge Ceylan, se n’haurien d’haver anat amb les mans buides.

Sigui com sigui, Blanchett té raó. Cannes va anunciar que la llista de competidores d’aquest any responia a un canvi d’estratègia, i que havien decidit confeccionar-la més en funció de la qualitat de les pel·lícules que no pas per la reputació dels seus autors. L’anunci va provocar un cor de veus escèptiques que, al llarg dels últims 12 dies, el festival s’ha encarregat acuradament de callar. Si en efecte es tracta d’un canvi de rumb, benvingut sigui. Ara només falta que tractin millor la premsa.