Mor Antonio Mercero, director de 'Verano azul'

El director de cinema i guionista guipuscoà Antonio Mercero ha mort aquest dissabte a Madrid als 82 anys, després d’una llarga lluita contra l’alzheimer. Mercero va ser home de cinema, amb treballs com 'La guerra de papá', 'Tobi' o 'Espérame en el cielo’, però sobretot de televisió i, sens dubte, passarà a la història per sèries tan populars com 'Verano azul', 'Farmacia de guardia', ‘Manolito Gafotas' o 'Crónicas de un pueblo'. També pel premiat telefilm 'La cabina', pel qual va guanyar l’Emmy el 1973, l’únic director espanyol que l’ha aconseguit.

Mercero va ser reconegut el 2010 amb el Goya d’Honor, i va conquerir la Concha d’Or i Perla del Cantàbric al Festival de Cinema de Sant Sebastià de 1962 pel seu curtmetratge 'Lección de arte’.

Mercero va néixer el 7 de març del 1936 a la localitat basca de Lasarte (Guipúscoa). Es va llicenciar en Dret a Valladolid i després, a Madrid, va ingressar a l’Escola de Cinema. A la capital espanyola es va diplomar com a director amb la pràctica ‘Trotín troteras’, premiada a la Biennal d’Art de París el 1962.

Debut en solitari

Va començar com a ajudant de direcció de Jorge Grau i Herald Reinl fins al seu debut en solitari, amb el curtmetratge ‘Lección de arte’ (1962), que va obtenir la Concha d’Or de Sant Sebastià i el Premi del Cercle d’Escriptors Cinematogràfics. Tanmateix, no va tenir la mateixa sort que la cinta anterior el seu primer llargmetratge, ‘Se necesita chico’ (1963).

Després d’un temps dedicat a guions i publicitat, va rodar curts com 'La balada de los cuatro jinetes’ (1969), que li va brindarl’Espiga d’Or del Festival de Valladolid, i va entrar a treballar a Televisió Espanyola, primer en documentals i després en conegudes sèries.

Va dirigir diversos programes especials amb motiu de certàmens internacionals, com el 'Simposi per a la pau'. A la cinta 'La cabina' (1972), pel qual va rebre un ampli reconeixement i nombrosos premis com l’Emmy de TV als EUA; el de la Crítica Internacional de Montecarlo o el premi Marconien Milà, van seguir-lo 'Los pajaritos’ (1974), premi Gino del Luca de Montecarlo; 'Don Juan' (1975), Rosa d’Or a Montecarlo; i 'La Gioconda está triste' (1976).

Sèries d’èxit

Entre els seus treballs per a TVE destaquen les reeixides sèries 'Crónicas de un pueblo' (1971) i 'Verano azul (1982), seguides de 'Turno de oficio' (1986) i 'Farmacia de guardia' (1991). Per aquest últim treball va rebre diversos guardons, entre els quals, els Adircae-91 i Adircae-92 de l’Assemblea de Directors i Realitzadors Cinematogràfics i Audiovisuals Espanyols al millor director i realitzador de telesèries.

Així mateix, hi figuren el telefilm 'La habitación blanca' (2000), que va suposar la seva tornada enmig després de 20 anys d’absència; la sèrie 'Manolito Gafotas' (2003), una adaptació del llibre d’Elvira Lindo que va oferir Antena 3; dos guions per als episodis de la sèrie de Telecinco 'Hospital central’ (2004) i quatre més per a la sèrie del mateix canal 'MIR' (2007).

Per al cinema va fer pel·lícules com 'Manchas de sangre en un coche nuevo' (1976); 'Las delicias de los verdes años’ (1977); 'La guerra de papá' (1978); 'La noche del licenciado’ (1979); 'Buenas noches, señor monstruo' (1982); 'El tesoro' (1988), amb Pedro Masó, i 'Espérame en el cielo’ (1988).

Incursió al teatre

Notícies relacionades

Una festa dance-punk tenyida de melancolia adulta

Bonica veu a l’angoixa climàtica

També es recorden 'Don Juan, mi querido fantasma' (1990); 'La hora de los valientes’ (1998), que va obtenir els premis especial del jurat al Festival Internacional de Cinema de Moscou i al millor director i patrimoni hispà del Festival de Cinema Hispà de Miami; 'Cuarta planta' (2003), història de tres adolescents malalts de càncer que va aconseguir els premis al millor director i del públic al Festival de Mont-real; a més de '¿Y tú quién eres?’ (2007), on va abordar la malaltia de l’alzheimer.

Dins del teatre va portar a escena 'Isabel, reina de corazones’ (1983), que va estrenar al teatre madrileny de La Comedia, i dues dècades després va dirigir al Teatre María Guerrero 'Los verdes campos del Edén’ (2004) i va presentar el monòleg 'Los cojos no trotan’ (2005), interpretat per l’humorista Eloy Arenas.