Los Espíritus: ¿El pitjor que ens pot passar és arribar a ser famosos¿

Han omplert l’estadi de futbol de les Malvines Argentines, a Mendoza; han estat reconeguts en diverses ocasions com a millor banda revelació’ i, amb només dos discos editats, tenen una legió de fans per Europa i Llatinoamèrica. Los Espíritus, sextet que va sorgir a Buenos Aires el 2010, s’han convertit en la nova promesa del rock de Buenos Aires. Amb vuit anys de carrera, utilitzen el passaport de manera rutinària. Aquest divendres actuen a la Sala Apolo dintre de la gira europea del disc ‘Agua Ardiente’ (2017), en què també passaran per Mallorca, València i Madrid.

¿Quina història hi ha darrere de Los Espíritus? Tot va començar el 2010. Estàvem assajant per a un projecte de Maxi Prietto [una de les veus de Los Espíritus] i, de sobte, van començar a sorgir coses improvisades que ens van agradar. Vam desenvolupar aquelles idees, ens vam posar aquest nom, perquè ens va sonar bé, i ens vam forjar com a banda.

Imagino que omplir un estadi de futbol no estava dins dels seus plans. No et creguis que és un estadi molt gran, però, responent a la pregunta, no. No estava en els nostres plans. La idea de tocar allí a Cap d’Any va sorgir perquè recentment vam treure el disc ‘Agua Ardiente’ (2017) i vam començar a veure moltíssima gent, de tots els indrets de Llatinoamèrica, afegir-se a la nostra música. Ens van donar l’oportunitat de tancar allí la gira en gran. Va ser una experiència increïble.

En algunes cançons del disc ‘Agua Ardiente’ hi ha una clara reflexió política i social. ¿Va ser necessari reivindicar certes coses? Sí. La lletra de ‘Rueda’, per exemple, podria parlar de qualsevol situació de l’últim segle. En aquest cas, parlem de la guerra de l’home contra l’home. Totes aquestes idees venen a través de l’observació de l’entorn. No és que ens asseguem en una oficina i ens posem a veure de què parlarem en una determinada cançó. De vegades, sorgeixen frases reflexives i les completem. També el context social i polític de l’Argentina ha ajudat molt a escriure certes lletres, per desgràcia.

També diuen en una cançó que “les armes les carrega el diable”. En aquest sentit, ¿qui és el diable? Partim que l’Església va tenir el poder durant molts anys i va ser la que va marcar el bé i el mal. Per això, es diu que les armes les té el poder però sempre es culpa el poble d’aquest mal. La lletra parla d’això, precisament: que la política i la policia haurien de ser els diables, no la societat.

¿Com s’aconsegueix fusionar el blues, el rock i la psicodèlia amb una base llatina sense que sigui gens estrambòtic? És molt divertit [els sis riuen]. Cada un contribueix amb el seu estil i, al final, tot això es barreja de manera caòtica i arbitrària, sense cap planificació. Després ho fiquem a la cassola i ho cuinem, i surt el que surt d’una manera coherent.

Perquè la improvisació també és una part important en la seva música. ¿Tot surt millor quan no es té res preparat? Ens agrada jugar i anar descobrint sobre la marxa què és el que estem tocant. Quan neix una idea, es desenvolupa. És com si algú de nosaltres porta un dia una cançó que la resta no coneix. Ens aniríem acoblant amb els nostres instruments i, al final, sortiria una cosa totalment diferent a la cançó original. Una creació pròpia. Llavors, no sé si tot surt millor improvisant, però a nosaltres ens funciona molt bé.

El 2013 els van anomenar millor banda revelaciób a Buenos Aires. ¿Què va passar a partir de llavors? La veritat és que ja ens han anomenat banda revelació en moltes ocasions. Aquell any, just havíem tret el nostre primer disc i vam començar una gira molt llarga. Ens va permetre conèixer noves ciutats, nova música... El grup va començar a créixer molt artísticament. Crec que ens va canviar la vida.

Han sonat a moltíssimes parts del món, fins i tot per tot Europa, malgrat la curta trajectòria musical. ¿Quina ha sigut la fórmula de l’èxit? No hi ha fórmula. L’únic que es pot assimilar a un tipus d’èxit és que el públic de Buenos Aires, Xile, Colòmbia, Perú...gaudeix molt de les nostres cançons, se senten identificats amb les lletres. Als nostres concerts pots veure gent de tot tipus i edat, fins i tot famílies amb nens.

Però ser una banda undergroundÉs que no creiem que hi hagi un gran salt a la fama. És més, el pitjor que ens pot passar és anar pel carrer i veure’ns en un d’aquells cartells que anuncien famosos. Aquest no és el nostre objectiu com a banda, no té res a veure amb la nostra idea de grup. El que ens agrada és fer música i passar-ho bé de forma independent.

¿Per què solen gravar en viu? En realitat no tenim cap fixació pel directe, però és veritat que capturar aquest so pur, amb els sons i sorolls similars a estar tocant a dalt de l’escenari, és una cosa que ens agrada molt. Aquest va ser l’objectiu al gravar ‘Agua Ardiente’. Ara, però, estem gravant les noves cançons d’una forma diferent.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

No és la primera vegada que venen a Espanya. ¿Quina comparació farien entre el públic d’aquí i el públic de l’altre costat de l’oceà? La veritat és que s’assemblen molt, al cap i a la fi som llatins. Record que quan ens van dir que tocaríem a Barcelona [Razzmatazz, l’octubre del 2017] vam pensar que seria un concert fred. Però no va ser així, sinó al contrari. A Bilbao, el mateix any, van venir a veure’ns 15 persones d’edats adultes i que desconeixien les nostres lletres, però va ser molt especial, una cosa íntima. Realment, a tots els llocs on hem tocat d’Espanya i Llatinoamèrica ens hem sentit molt acompanyats.

¿I per a quan nou disc? Doncs tenim moltes ganes, però encara no tenim data exacta. Anem gravant noves cançons a cada lloc on anem. A Madrid, fa uns dies, vam acabar d’editar una cançó. A Berlín també intentarem anar a algun estudi a gravar nou contingut. Així sorgeixen les coses. Sense pressa.