'I hate New York': les heroïnes de l''underground'

El periodista Gustavo Sánchez (Úbeda, 1978) va quedar petrificat quan, el 2006, va veure la pel·lícula 'Shortbus', de John Cameron Mitchell, una torbadora història de sexe i inadaptació ambientada en un club de Nova York, sota la ressaca encara dels estralls de l'11-S. Sánchez es va preguntar de quina manera els atemptats haurien afectat la mítica escena 'underground' de la Gran Poma i va veure que allà hi podia haver una bona història. "Tenia molta curiositat per saber què quedava de tot allò, descobrir quins tipus de vides diferents, valentes, no convencionals, hi continuava havent", evoca Sánchez, que va decidir viatjar a la cara B de Nova York per capbussar-se en la nit i els seus secrets.

Un any després, el periodista va repetir viatge armat ja amb una petita Sony Handycam HDR-HC3 per entrevistar els seus protagonistes i traçar una cartografia, almenys al seu cap, d'aquesta escena fragmentada, possiblement inabastable. I, així, any rere any fins a explicar-ne deu. Una dècada completa d'obsessives anades i vingudes en solitari, de gairebé 70 entrevistes a artistes, músics, gogós, discjòqueis, cineastes, amos de clubs, i de 150 hores de gravació que han donat com a fruit la que és la seva ‘opera prima', el documental ‘I hate New York', que aquest divendres es projecta en el D'A Film Festival després d'haver-se estrenat l'abril passat al Festival de Màlaga.

En veritat, la tasca de Sánchez és menys la visió exhaustiva del moviment 'underground' que l'observació sensible i instintiva, gairebé entomològica, de l'activisme transgènere novaiorquès a través del testimoni de quatre dels seus protagonistes. "Editant el material, aquells centenars d'hores, em vaig adonar que era impossible delimitar l''underground'. Era com un fantasma inagafable. I vaig descobrir quatre persones que, per mi, venien del futur: la seva manera de ser tan lliure, tan desprejudiciada... Havia d'explicar la seva història de supervivència i llibertat en aquests temps en què tots semblem forçats a ser iguals", explica el periodista sobre les seves quatre lluitadores: les dives de la nit trans Amanda Lepore i Sophia Lamar, la rapera i 'performer' Tara Delong, i l'artista i activista en favor dels portadors del virus de la sida Chloe Dzubilo. Al film, totes quatre parlen sense embuts ni pressió sobre les seves vides, les seves disputes, els seus problemes; i sobre una escena potser exhausta, però que es resisteix a morir així com així. 

Sánchez s'apropa als seus personatges amb una proximitat i veracitat inspirada en 'Tarnation' (2003), el documental en el qual Jonathan Caoutte narrava la història de la seva vida i la relació amb la seva mare, amb una malaltia mental, a través de cintes i super-8 gravades durant 20 anys. "Tot ho he fet jo, sense gairebé ajuda de camp. Anava sense guió, em deixava portar per la intuïció. Jo empunyava la càmera, gravava el so, feia les preguntes. No em vaig voler filmar. De fet, no hi ha ni una sola foto del rodatge. Tot està gravat amb una petita càmera de 800 euros, sense so professional d'àudio, sense il·luminació artificial. Suposo que tot això ha facilitat la intimitat amb els entrevistats i la seva autenticitat".

'I hate New York' és, per tant, el resultat de deu anys d'una feina incansable, sense pressa, a tall de martell piló, sense gairebé ajuda exterior; la feina d'un home sol. "Gravava matí, tarda i nit. Hi anava un mes i escaig cada any. Era gairebé obsessiu. Un dia, quan ja feia quatre o cinc anys que rodava, vaig decidir mirar les cintes gravades, que guardava a dues capses de sabates. Entrevistes en anglès, algunes amb accents que no entenia, amb un so difícil. Vaig descobrir la història de les meves quatre heroïnes, que n'haurien pogut ser unes quantes més, però reconec que donar forma a tot allò va ser titànic", explica Sánchez, que va comptar amb l'ajuda inicial del muntador Gerard López Oriach. Les 150 hores inicials es van reduir a set. En aquell moment, l'escriptora Lucía Etxebarria, amiga personal de Sánchez, va entrar en escena per intentar embastar el material i articular una mínima narrativa. "Va omplir el terra de centenars, milers, de pòstits, i la seva ajuda va ser decisiva per construir un relat visual, malgrat que no tot funcionava. Costava encaixar les quatre històries que volia explicar".

Els germans Baiona, productors

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

"Hi va haver moments molt solitaris, molt ingrats, en què no veia la llum", evoca Sánchez. Finalment, la feina de producció dels germans Carlos i Juan Antonio Bayona, que van entrar amb entusiasme en el projecte, ha acabat de polir 'I hate New York' fins a convertir-la en un diamant, possiblement el 'Paris is burning'; una sincera i emotiva mostra de cinema documental sobre el transgènere i, sobretot, "sobre la transgressió i el dret a ser un mateix. M'agradaria –afegeix Sánchez– que la gent que veiés el documental s'inspirés en aquestes quatre persones per treure la trans que tots portem dins. Trans, per descomptat, no només transgènere, sinó a tots els nivells". Una idea que transmet Amanda Lepore al documental: "Hauríem de viure sempre al màxim i no negar-nos res a nosaltres mateixos".

Un dels trets que més criden l'atenció d'I hate New York' és la seva banda sonora, en què participen l'abrasador artista i productor veneçolà ArcaArca i la parella d'electrònica minimalista que formen Ryuichi Sakamoto & Alva Noto. "A Arca el vaig conèixer per casualitat mentre rodava. A mig muntatge n'hi vaig passar una versió i se'n va enamorar de seguida. Em va oferir tota la seva música, fins i tot alguns 'tracks' inèdits que apareixen a la pel·lícula". Pel que fa a Sakamoto i al músic alemany de nom real Carsten Nicolai, Sánchez va aprofitar la seva bona relació amb tots dos per la seva tasca quotidiana com a cap de premsa del festival Sónar, en el qual tots dos participaran aquest any. "Vaig concebre una escena amb una cançó seva, ‘Mur' [de l'epé ‘Revep', del 2006] i els vaig demanar els drets per utilitzar-la. Em van dir que sí", explica Sánchez, que destaca la importància del so en el seu documental. "Volia que el so, la música, acompanyés, transmetés energia, que fos veraç. Tot havia de ser veraç".