Serrat reuneix tots els seus discos en català en una antologia

Abans d’emprendre la gira Mediterráneo da capo, revisió del popular àlbum del 1971, Joan Manuel Serrat entrega una novetat discogràfica que reafirma el seu estatus de tòtem de la cançó: una antologia amb tota la seva obra en català que avui surt a la venda. El box set, titulat genèricament Discografia, ofereix els 11 àlbums gravats en aquesta llengua al llarg de tota la seva carrera (un d’ells, Banda sonora d’un temps, d’un país, és doble) més un cedé amb les seves primeres gravacions en single i epé.

Discografia és un cofre en el qual els àlbums, en versió digipack, amb portades i contraportades originals, i carpeta doble, venen acompanyats d’un llibre de 226 pàgines amb les lletres de totes les cançons, fotografies, textos explicatius i fitxes informatives. Repassem aquests 12 àlbums. Tretze compactes, doncs, que ofereixen les versions originals de tot el seu cançoner en català, la llengua que li va transmetre el seu pare. A través dels compactes podem recórrer la seva evolució com a autor i intèrpret des dels registres orquestrals o nus dels seus inicis, amb col·laboradors com Antoni Ros-Marbà, Lleó Borrell i Salvador Gratacòs, fins a la destil·lació artística de la seva fins ara última obra en la llengua de Salvat-Papasseit, Mô (2006).

‘Primeres cançons’ (1965-68)

‘Primeres cançons’ (1965-68)

Compendi dels seus tres epés inicials, amb versions diferents de cançons més tard recuperades en els àlbums i cinc peces no represes en cap disc llarg, així com la curiosa adaptació d’En San Juan (Per Sant Joan), de Juan i Júnior, llançada en single. El Serrat que planta cara a la vida amb un embrionari Ara que tinc vint anys i que es debat entre la costumista Cançó de matinada i la melancolia de Paraules d’amor o Ella em deixa. Frondosos arranjaments orquestrals d’un tal Marc Blond, pseudònim d’Antoni Ros-Marbà.

---

‘Joan Manuel Serrat’ (1967)

‘Joan Manuel Serrat’ (1967)

Primer àlbum del cantautor, que obre Ara que tinc vint anys en la seva poderosa versió més reconeixible, i en el qual llança mirades als actors secundaris de la vida (la tieta, el trobador, el drapaire), rendeix homenatge a la seva mare i a la memòria de la postguerra i la immigració (Cançó de bressol) i adverteix de la seva determinació existencial (Me’n vaig a peu). Influència de la chanson –Brel sobretot– que no enterboleix un esvelt i emotiu traç poètic i melòdic.

---

‘Cançons tradicionals’ (1968)

‘Cançons tradicionals’ (1968)

La preocupació pel coneixement dels catalans d’aquell temps al voltant del cançoner tradicional està darrere d’aquest àlbum en què Serrat recupera clàssics com El testament d’Amèlia, Cançó del lladre o El rossinyol. Peces en absolut avorrides o extemporànies, de narrativa a vegades tèrbola, amb traïcions i enveges, matrimonis forçosos i penes de mort. El trobador les porta a les orelles del present entre amplis efectius de corda i de metall, inclosa una tenora en la peça més vital, El ball de la civada.

---

‘Joan Manuel Serrat’ (1969)

‘Joan Manuel Serrat’ (1969)

L’imaginari líric avança entre l’evocació emocional i el retrat realista, del lent desamor que envolta De mica en mica a la irrupció de nous personatges de cuneta, com la prostituta que camina amb el seu gos per l’avinguda del Paral·lel a La Carmeta, tractada amb una barreja de cruesa i tendresa. Aquest disc marca l’entrada en escena de Ricard Miralles, a qui el cantautor del Poble-sec va conèixer a través de Tete Montoliu, i que en peces com Cançó de matinada construeix la distintiva empremta instrumental del reconegut com a so Serrat.

---

‘Serrat / 4’ (1970)

‘Serrat / 4’ (1970)

Quart volum, o sisè disc si comptem els dos que al llarg d’aquells anys han obert la seva producció en castellà. Nous personatges menestrals, com a Els veremadors i Mare Lola, el vivaç retrat de barri d’El meu carrer i un amor que avui potser seria políticament incorrecte, amb l’adolescent de Quasi una dona. Obrint l’espectre estètic, la broma mundana de Conillet de vellut, i en un pla més transcendent, la Cançó per a en Salvat-Papasseit, declaració de principis rendint honors a la «divina acràcia».

---

‘Per al meu amic’ (1973)

‘Per al meu amic’ (1973)

Una foto de Colita mostra un Serrat contemplatiu a la portada, imatge de reflexió en un moment en què discos com Mediterráneo l’havien convertit en estrella pop. Tornada a Ros-Marbà, amb nous noms de dona com Helena, l’emotivitat de Menuda i lloes a la naturalesa a Caminant per l’herba i Pare. L’amic a qui fa referència la cançó que tanca el disc és el cantautor valencià, ja desaparegut, Marià Albero.

---

‘Res no és mesquí’ (1977)

‘Res no és mesquí’ (1977)

Després de dedicar àlbums als poetes Antonio Machado i Miguel Hernández, Serrat consagra tot un disc a un poeta català, i no precisament lleuger, Joan Salvat-Papasseit. L’encapçala la cançó del mateix títol, que defensa la idea que la vida és un cercle de bellesa i esplendor en el qual la mort és només un pas necessari per tornar a néixer. És el seu primer àlbum gravat després del final del franquisme, just després del seu exili de deu mesos a Mèxic, i representa l’estrena en la seva obra de Josep M. Bardagí, que aporta traços refrescants recolzats en la guitarra.

---

‘Tal com raja’ (1980)

‘Tal com raja’ (1980)

El recitat de símbols de l’era franquista a Temps era temps incideix en un clàssic de la seva obra, la mirada cap enrere, mentre que Cançó de l’amor petit o Fins que cal dir-se’adéu aprofundeixen amb inspiració en el sentiment amorós. Un Serrat que ja mostra símptomes de maduresa, que llueix la seva paternitat a Jocs i joguines i que traça una interessant reflexió entre el seu jo públic i el més íntim a Si no us sap greu. Substanciosos acostaments a Carner i Palau i Fabre, i una producció, amb Miralles i Bardagí, en la qual s’obren pas els teclats electrònics.

---

‘Fa 20 anys que tinc 20 anys’ (1984)

‘Fa 20 anys que tinc 20 anys’ (1984)

Estrenant la quarantena, Serrat refà el seu clàssic Ara que tinc vint anys de la mà de Miralles en un àlbum en el qual la temàtica amorosa (Això que en diuen estar enamorat) i l’al·lusió a la naturalesa (Plany al mar) es travessen amb reflexions de caràcter ètic, com a La consciència, on es pregunta per l’arrel del sentiment de culpa, i com en les pinzellades socials desenganyades d’El món està ben girat i Seria fantàstic. Miralles agafa les regnes i prioritza les cordes reals sobre els sintetitzadors.

---

‘Material sensible’ (1989)

‘Material sensible’ (1989)

L’horitzó olímpic obre l’àlbum amb la declaració d’amor de Barcelona i jo, amb vibrants arranjaments de Bardagí i aportacions brillants de la tenora de Jaume Vilà. Un disc de sonoritat lluminosa, gairebé pop en moments com l’inquiet Malson per entregues compartit amb Ana Belén i amb sentiments profunds a La rosa de l’adéu. És el disc de Salam Rashid, avançat cant a la immigració amb coautoria de Joan Barril i la guitarra flamenca de Paco de Lucía.

---

‘Banda sonora d’un temps, d’un país’ (1996)

‘Banda sonora d’un temps, d’un país’ (1996)

Tres dècades després de les seves primeres gravacions, Serrat expressa el seu agraïment als seus companys de camí en la nova cançó i una mica més enllà. Doble disc amb adaptacions dels seus contemporanis en homenatge a una feina, la de cantautor, que considera una tasca col·lectiva. Pel faristol hi desfilen clàssics de Raimon i Pi de la Serra, de Maria del Mar Bonet i Ovidi Montllor, de Sisa i Pau Riba, d’Uc i Al Tall. Impecable direcció musical de Josep Mas, Kitflus, per a una obra amb un alt valor simbòlic.

---

‘Mô’ (2006)

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

‘Mô’ (2006)

Disc de recolliment, posterior al càncer que es va interposar en el seu camí, i que pren la seva inspiració a l’illa de Menorca, encara que també en el paisatge del Priorat, que envolta una de les seves cançons més destacades, Cremant núvols. Serrat dedica El teu àngel de la guarda a la seva filla Candela i Capgròs al malaurat mestre Bardagí, alhora que plasma un moment d’emotivitat vulnerable a Plou al cor. Obra de refinament líric i d’atmosfera vaporosa, Mô tanca el cicle de quatre dècades plasmat en aquesta caixa integral.