ALTRES ESCENARIS POSSIBLES

Perdre la por a l'escenari

La plataforma Dones i Música va celebrar la seva primera 'jam session' només per a fèmines a l'espai Inusual Project del Raval

zentauroepp42839532 icult  inusual project en calle paloma 5 en el raval barcelo180408183759

zentauroepp42839532 icult inusual project en calle paloma 5 en el raval barcelo180408183759

5
Es llegeix en minuts
Nando Cruz
Nando Cruz

Periodista

ver +

La porta del número 5 del carrer de la Paloma està tancada. No hi ha cap reclam que inviti a entrar. No es promocionen mojitos a cinc euros. No s¿anuncia la retransmissió del Barça-Leganés en pantalla gegant. Tot i així, no deixa d¿entrar gent. De totes les races i, sobretot, dones. Entramos també al Inusual Project, un local que des del 2007 programa activitats culturals de tot tipo: des de projeccions de curtmetratges fins a sessions de tango queer. Projectes inusuals, sí, encara que potser lo inusual no hauria de ser això, sinó vendre gorres mexicanes i caipiriñas al Raval barceloní.

Les organitzadores d¿aquestes vetllades que, des de gener del 2015, tracten de subvertir cada dilluns els estereotips del ball argentí celebren avui la primera jam session exclusiva per a dones. “He vist una guitarra. ¿Ningú s¿anima?”, pregunta Ale Castellano a través del micròfon. “Aquest no pot: té barba”, le responen junto a la barra. Les normes són les normes: s¿accepten homes com a espectadors, però aquesta nit tenen vetat l¿accés a l¿escenari. La plataforma barcelonina Dones i Música busca així generar espais on les dones no sientan la pressió d¿exposar-se en un context tradicionalment tan masculí i sentir-se sotmeses al seu escrutini. Solo així, diuen, augmentarà la presència femenina als escenaris de sales i festivals, tan escassa encara.

Ningú està obligada a nada. Això no és un examen sinó, potser, un sondeig de la situació

(Pausa per reflexionar sobre quina societat hem construït i validat entre tots per a les dones hagin d¿organitzar-se i generar espais desde los que, a poc a poc, perdre la por i la vergonya que les impedeix ocupar esos escenaris que el sistema patriarcal ha entregat gairebé en exclusivitat als homes). “No és per vergonya, és per falta d¿autoconfiança”, matisa Ale.

Cuesta trencar el gel. Lo saben les responsables de Dones i Música i també les instrumentistes que porten una estona intentant generar un ambient de confiança improvisant instrumentals de blues i funk. A veure si algú més s¿anima a sentarse a la bateria, a penjar-se la guitarra o a cantar algun tema propi amb l¿ukelele o el teclat. Tras una hora d¿escalfament, l¿escenari es buida i ningú agafa el relleu. Ningú lo assumeix com un fracàs. Ningú està obligada a nada. Això no és un examen sinó, potser, un sondeig de la situació.

Amb una sola nota

Entre el públic abunden les veinteañeras i treintañeras. Al fons del local està Yolanda, una dona que trenca la mitjana d¿edat per dalt i que té aspecte enfrontar-se des de fa temps a aquestes situacions. Sale a l¿escenari, agafa una guitarra e interpreta la dolça ‘Samba d¿una sola nota¿ de Jobim. En veu baixa, amb sigil, es guanya l¿atenció d¿un públic que ja s¿estava refugiant en les seves converses. Però el millor està per arribar. Yolanda és cantautora i es treu de la màniga un tema propi, “Que les donin!”, con el que carrega contra el masclisme, la globalització, el preu del transport públic i fins al Banc Mundial. “Jo no sé què penses tu / Però està bastant clar / Hay que sortir al carrer / I armar la de Dios”, canta. No rima, no. Però levanta l¿ànim cosa fina. Per a la següent cançó ja s¿hauran incorporat cinc dones a la banda.

Cuesta creure que esa guitarrista que està deixant bocabadat al públic amb els seus puntejos elèctrics fa cinc minuts es fes la remolona i posés com a excusa que havia de sortir a fumar per endarrerir una mica més l¿hora de prendre l¿escenari. Ja ningú vol que lo abandoni. El clima ha canviat por completo. Han pactat una versió del ‘Sympathy for the devil’ dels Rolling Stones. Després, un clàssic de les jams: ‘Ain’t no sunshine’, de Bill Withers. La vetllada tocarà sostre amb el ‘Valerie’ que Amy Winehouse va robar al grup anglès The Zutons. Tot el públic entusiasmat se suma a corejar la tornada.

No importa tanto la qualitat de la interpretació, com el clima de confiança i apoderament que genera

Ale també sortirà a cantar. I no una lletra qualsevol, sinó la del ‘What’s up?’ de 4 Non Blondes, tot un himne per a la comunitat lesbiana i, ante todo, un supervendes mundial que qüestionava el sistema patriarcal fa 25 anys. És una de les cançons més desgastades de la història, però avui sona poderosa i renascuda. Una vegada més, no importa tanto la qualitat de la interpretació, com el clima de confiança i apoderament que genera al seu voltant. Ale insisteix a l¿acabar de cantar-la que aquest és un espai nascut per perdre la por. “La idea és pujar aquí i equivocar-nos totes”, celebra. I recorda que hi ha un gerro per recollir donatius. És un gerro de cuina amb la paraula: ‘Pasta’.

Resistencia cultural

Fa ja més de dues hores que ha començat la jam i segueix entrant gent a l¿Inusual Project. El canari Zebensuí Marrero, dueño del local, ha sortit a per més cerveses. Al travessar-se amb una anciana del bloc contigu l¿ajuda a entrar el carro de la compra al portal. Mentre, Sergio le cobreix servint en la barra. Sergio és l¿antic dueño de L¿Arco de la Verge, un altre espai cultural que va tancar mesos enrere degut a la pressió gentrificadora que pateix el Raval. El Gipsy Lou també va tancar. Zeben toca mentalment la barra de fusta de l¿Inusual Project perquè nada li impedeixi seguir acollint propostes culturals que enforteixin els vincles socials del barri i dignifiquin la nostra existència.

"¡Paso als músics!”, crida una noia des del fons del local. Intenta obrir-se pas entre la gent, però és gairebé impossible

Notícies relacionades

“¡Paso als músics!”, crida una noia des del fons del local. Intenta obrir-se pas entre la gent, però és gairebé impossible. “Venim de Cerdanyola. Perquè vegeu que aquesta iniciativa ha arribat molt lluny”, proclama orgullosa ja a l¿escenari. S¿incorpora a la jam amb el ‘Rehab’ d¿Amy Winehouse. A la bateria, una dona amb una resplendent samarreta de Cher. Una altra jove de llarg cabell ros es marcarà el ‘Wicked game’ de Chris Isaak. Això ja no hi ha qui lo pari. Habrá que repetir aquesta iniciativa com més aviat millor. “Igual hauríem d¿haver començat el 1956”, haurà pensat alguna de les organitzadores.

Són les deu i mitjana i la banda, reforçada ara per una cantant negra, toca ‘I’d rather go blind’, un altre clàssic de les jam sessions. Cuenta la cantant de blues Etta James que ella va coescriure esa cançó, encara que va cedir l¿autoria al seu company de llavors. Acaben d¿entrar en el local quatre turistes d¿accent californià. El llenazo es tal que es queden estancats al final de la barra. No poden veure nada de lo que està passant a l¿escenari, però es deixen portar per la música. Mai sabran si qui tocava a l¿escenari eren homes o dones.

Temes:

Música Concerts