ENTREVISTA

Luz Casal: "No porto gens bé que em menteixin"

La cantant gallega presenta el seu nou disc, 'Que corra el aire', al Teatre Municipal de Girona (Strenes) i al Liceu (Suite Festival)

Luz Casal: "No porto gens bé que em menteixin"

RICARD CUGAT

4
Es llegeix en minuts
Luis Troquel
Luis Troquel

Periodista

ver +

Malgrat la seva projecció entre tot tipus de públics, Luz Casal (Boimorto, 1958) ha viscut sempre atenta a l’escena musical alternativa. No obstant, no deixa de sorprendre que el seu nou treball, Que corra el aire, amb el qual trenca una absència discogràfica de gairebé cinc anys, estigui produït per Ricky Falkner, de celebrat currículum indie: Standstill, Sidonie, Love of Lesbian, Iván Ferreriro, Quique González... I que compti amb músics com Diego El Twanguero, Depedro, Xavi Molero i Josep M. Baldomà, que, per cert, s’ha incorporat com a teclista a la seva banda de tota la vida. Comptant amb el seu suport, la cantant corunyesa actuarà demà al Teatre Municipal de Girona (festival Strenes) i dissabte es presentarà al Gran Teatre del Liceu de Barcelona (Suite Festival).

–Sorprèn que, amb una carrera cada vegada més orientada al mercat internacional, Que corra el aire

–No em veia gravant-lo fora per tot el que comportava, ja que sempre he pensat que és bo estar concentrat i no dispersar-se. Jo, pràcticament amb tots els equips de músics i productors amb qui he treballat, he conviscut de manera intimíssima. En tot menys dormir junts.

–Titula una cançó Miénteme al oíodo, i una altra, Miénteme al oíodo,La única verdad. 

–Són dues composicions molt diferents pelque fa al caràcter, i gairebé pel que fa al gènere també. Però parlen de coses semblants, de com m’horroritza la mentida. És una cosa que em torna boja. Potser per això estic sempre buscant l’essència de les coses, no les aparences i les impostures quotidianes. No aguanto que  em menteixin. 

–¿I que l’afalaguin?

–És una qüestió de pudor. A més, em dedico a una professió en la qual l’afalac és gairebé una moneda de canvi. Necessites que et diguin que ets meravellosa, d’acord, però només una estoneta. Anar més enllà em sembla exagerat i crec que enterboleix la teva percepció de les coses.

–Tampoc és gaire donada a fingir.

–Quan algú et pregunta, no passa res per dir que una cosa no t’agrada o no et ve de gust. Molt sovint es diu el contrari del que es pensa o agrada per no incomodar, i això és una cosa  que em deixa perplexa. No ho entenc, quan és més fàcil expressar-se tal com un és.

–¿És de les que busquen qualsevol menció a les xarxes socials?

–Si no m’agraden les lloances, tampoc m’agraden els insults [rialles]. Dins de la professió em considero una persona amb sort, respectada. Llavors, tampoc em penso queixar perquè algú consideri que puc ser radical, o que soc pija, o borde, o massa mel·líflua... Jo no puc controlar les emocions i opinions de la gent respecte a mi. És el risc que tens quan fas una feina en què estàs exposat: com més projecció tens, més fàcil és que l’afalac es multipliqui i que l’insult aparegui.

–En aquest disc hi ha dues cançons particularment emocionants sobre el record que deixen els que se n’han anat: Lucas i  Lucas Meu pai

–Lucas era un nen que va morir d’una malaltia vírica i a qui una amigueta seva, que és familiar meva, li deixava cartes a la tomba explicant-li les coses que seguien passant. Al capd’un temps, la mare d’aquest nen em va enviar un llibre titulat com ell, perquè hi havia referències a cançons meves. En aquell moment vaig haver de deixar de llegir-lo perquè em resultava massa intens. Traspuava tant d’amor i tanta necessitat d’aquell fill perdut, que no ho compensava ni tan sols el fet d’haver tingut una filla dos dies abans de la seva mort. I Meu pai és una cançó que entronca amb Entre mis recuerdos. Si llavors parlava del meu pare des de l’impacte de la pèrdua, en aquesta parlo sobretot de la seva vida, com una petita biografia i amb l’evidència de tot el que m’hi arribo a assemblar.

–Fa uns mesos va publicar el disc de versions Luz Casal chante Dalida

–Vaig pensar que, al ser un homenatge gairebé la meitat en francès a una figura que a Espanya no és tan coneguda, no tindria gaire sortida  per al públic en general. Em va sorprendre després que tanta gent preguntés per què no sortia en format físic també aquí i per això estem ara plantejant-nos una futura edició.

–Que corra el aire es tanca amb una inesperada versió de l’Que corra el aireAmores

–En realitat, jo havia pensat fer un disc sencer dedicat a les cançons de Mari Trini, abans que ella morís. Però van anar sortint molts concerts en diferents països i alguns d’ells van exigir una especial dedicació, com els de la Xina i el Japó. I com que la idea del tribut la vaig veure bastant impossibilitada al fer ja el de Dalida, igualment vaig voler homenatjar-la d’alguna manera.

Notícies relacionades

–¿La coneixia personalment?

–Les primeres vegades que vaig actuar a la  televisió vaig coincidir en tres ocasions amb ella i en totes em va semblar una dona molt interessant. Generalment, en aquests casos s’estableix una espècie de gelosia quan apareix algú més jove en el teu terreny; ella, no obstant, em va deixar molt bon record. A més, em va impactar molt el tracte que mantenia amb la seva mànager francesa. Era la primera vegada que jo veia una parella de dones viure la seva relació d’una manera tan oberta i natural.