Mathieu Amalric: "Fer pel·lícules em permet sentir-me menys idiota"

Barbara, film que acaba d’aterrar a les sales espanyoles, és la quarta pel·lícula de Mathieu Amalric com a director, i la quarta que també protagonitza. En ella, porta a terme un retrat impressionista de Barbara, que durant els anys 60 es va convertir en una de les cantants més singulars i dotades de la història de la chanson française, i en el procés medita sobre la seva pròpia relació amb l’actriu Jeanne Balibar.

–Barbara 

–Jo no sabria com fer un biopic. Aquest tipus de pel·lícules no m’agraden, perquè gairebé sempre tracten de reconfigurar les vides dels seus protagonistes i la mitologia associada a ells per dotar-les de sentit i usar-les per transmetre una moralitat. Però cap vida té sentit, no són una successió de relacions causa-efecte. A mi, el que em va interessar de Barbara no van ser els successos de la seva vida, sinó la seva essència, i la seva aura, i el seu esperit. He volgut meditar sobre l’enorme efecte que la seva figura continua exercint sobre tants francesos, que podríem anomenar barbaròfils, que mantenen amb ella una relació de fetitxisme gairebé necròfil.

–¿Vostè és un d’ells?

–Mai vaig tenir aquesta relació tan estreta amb ella. Mai la vaig veure en concert. Però la seva figura forma part dels meus records d’infància. Quan jo tenia uns 4 o 5 anys, les seves cançons sonaven al cotxe dels meus pares, de camí a les vacances estiuenques, mentre per les finestres desfilaven els paisatges francesos. Ella era l’única veu femenina en una selecció musical dominada per homes de la talla de Georges Brassens, Jacques Brel i Serge Gainsbourg. Durant molts anys, vaig pensar que Barbara no era algú real, sinó només una màscara, un personatge semblant a Nosferatu que, com ella mateixa va dir, «espantava els nens». El que sempre vaig saber és que era algú únic i inimitable.

–¿No resulta intimidant intentar retratar algú únic i inimitable?

–Sí, però aquesta pressió és molt estimulant. Com a director o com a actor, admeto que soc més tossut que una mula. A més a més, sempre m’he sentit una mica acomplexat perquè de jove no vaig estudiar, i preparar les meves pel·lícules em permet sentir-me una mica menys idiota. Per documentar-me per a un film, em converteixo en una verdadera rata de biblioteca. Per a aquesta cinta, vaig descobrir fins al més nimi detall de la vida de Barbara. Després, per descomptat, quan va començar el rodatge, vaig deixar els fets a un costat per deixar-me guiar pels sentiments que havien crescut en mi durant el procés previ. I perquè la pel·lícula funcionés com a equivalent fílmic de les seves cançons, i que fos capaç de transmetre tota la sensualitat que un és capaç de sentir a l’escoltar-les.

–¿Com descriuria més específicament la sensibilitat artística de Barbara? 

–Era una narradora nata, les històries que explicava tenien estructures extraordinàries. Quan va començar a escriure les seves pròpies cançons, ja feia 14 anys que interpretava les peces d’altres autors, i va demostrar ser una compositora poderosíssima. Ella sempre deia que no era una intel·lectual, i de fet la seva aproximació a l’art era purament visceral i intuïtiva. No tenia coneixements de teoria musical i tocava el piano d’una manera gairebé animal. Jo crec que, si hagués existit actualment, s’hauria dedicat al hip-hop. Escoltar les seves melodies et sumeix en un estat d’hipnosi, o de narcosi. Vaig voler que la pel·lícula provoqués una cosa semblant a l’espectador.

–¿En quina mesura és Barbara també un homenatge a l’actriu Jeanne Balibar, que protagonitza la pel·lícula i amb qui vostè va mantenir una llarga relació sentimental?

–Sense Jeanne, aquesta cinta no hauria existit. He de confessar, a més, que, en certa manera, he usat Barbara com un vehicle a bord del qual capturar allò que és extremadament íntim, que és l’amor que sento per Jeanne. Òbviament, es tracta d’un amor diferent del que vam compartir en el passat, quan érem parella. En tot cas, a la pel·lícula estan bolcats la nostra vida comuna i els nostres records, i els nostres fills, i les pel·lícules que vam rodar junts. Hi ha alguna cosa intensament proustiana en aquesta cinta. Sí, realment crec que la meva principal inspiració a l’hora de fer Barbara va ser el vincle íntim que sento amb Jeanne.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

–Vostè ha tocat el piano tota la vida i recentment ha rodat un documental sobre la soprano canadenca Barbara Hannigan. ¿Què li proporciona la música que no obtingui del cine? 

–Quan actuo en pel·lícules, m’amago darrere del personatge. Quan les dirigeixo, em recolzo en el meu equip. Però quan toco música, ho dono tot de mi mateix, i estic completament sol. És una part essencial de la meva vida. De fet, crec que, si hagués sigut capaç de posseir el rigor de treball que imposa dedicar-s’hi, avui seria un músic professional en lloc d’un cineasta. Això és una cosa que em turmenta.