Guillaume Canet: "Els famosos ens hem convertit en mascotes"

Deu l’èxit a la seva trajectòria com a actor, però sobretot a la immensa repercussió comercial que va aconseguir a França com a director de títols com No se lo digas a nadie (2006) i Petites mentides sense importància (2010). A Cosas de la edad, que acaba d’estrenar a Espanya, Guillaume Canet ofereix una visió distorsionada de la seva vida amb la seva parella en la vida real, Marion Cotillard –tots dos s’interpreten a si mateixos–, per fer una sàtira sobre la celebritat, l’obsessió dels actors per l’edat i l’egolatria que ens envaeix.

–Alguns diran que un director que fa una pel·lícula sobre si mateix és un narcisista.

–I és lògic, perquè em poso a mi mateix en el centre d’una pel·lícula que fa una sàtira d’aquesta societat narcisista. Vivim en un món en què Kim Kardashian, el gran mèrit de la qual és haver protagonitzat un vídeo porno i haver-lo venut, és un model de conducta; una societat enamorada de la seva pròpia imatge i obsessionada amb exhibir-la a les xarxes socials. Fa uns mesos vaig estar al Colosseu de Roma i vaig comprovar horroritzat que allà els turistes no presten ni la més mínima atenció al que els envolta. Només volen fer-se selfies. 

–¿És més difícil ser una celebritat en l’era dels selfies?

–És desconcertant. Hi ha gent que se m’acosta pel carrer per fer-se una foto amb mi i no es molesta a demanar-me permís, ni tan sols em saluden o em miren a la cara. En realitat, jo no els interesso el més mínim, només volen alguna cosa per penjar a Facebook o Instagram. Quan els telèfons van començar a tenir càmeres incorporades, els famosos ens vam convertir en meres mascotes per al públic.

–Però, fins a cert punt, les celebritats pertanyen al públic, ¿no és cert?

–Jo em dec al públic quan estic promocionant les meves pel·lícules. La meva vida privada no li pertany a ningú més que a mi. Estic immers en una batalla legal amb un paparazzi que va intentar colar-se a casa meva quan va néixer el meu fill, i amb aquesta actitud va arruïnar el millor dia de la meva vida. I un altre tipus va piratejar el meu telèfon per vendre a la premsa missatges que vaig intercanviar amb la meva mare sobre el càncer del meu pare. Va ser molt dolorós. Aquesta pel·lícula és la meva manera de dir: «¿De veritat voleu ficar-vos en la meva vida? Doncs endavant: aquí estan Marion, i els meus pares, i casa meva, i el meu llit. Però mai sabreu si el que us explico és veritat o és mentida». 

–Però ¿què el va impulsar a plantejar quest tipus de joc narratiu?

–Fa un temps, una periodista em va dir que projecto una imatge d’home avorrit. Jo em vaig esforçar per convèncer-la que toco la guitarra, i que en el passat solia prendre drogues, i que la meva vida sexual no està gens malament… Em vaig sentir molt patètic dient totes aquestes coses a una desconeguda. El cas és que aquell noia només sabia sobre mi el que els mitjans de comunicació poden explicar sobre la meva relació amb Marion. La gent s’ha acostumat a donar crèdit a tot tipus de rumors i falses veritats. I ara jo he usat aquestes mateixes armes per dir al públic: «No us cregueu tot el que diuen sobre nosaltres». No, Brad Pitt no és el pare del nostre fill. I no, no ens passem el dia passejant per alfombres vermelles. Jo no tinc amics glamurosos i dormo amb una manta elèctrica sobre els peus. I em tiro pets.

–Un altre tema essencial de Cosas de la edad

–Tot i l’obsessió col·lectiva per la joventut, segueixo pensant que fer-se gran no només no té res de dolent o de lleig, sinó que, de fet, és una cosa molt bonica. Suposo que és fàcil entendre per què molts actors i actrius passen pel quiròfan o exigeixen per contracte les seves escenes siguin retocades digitalment per treure’ls les arrugues de la cara. Però ni Marion ni jo som així. A casa nostra, per exemple, tenim molt pocs miralls. 

–A diferència de vostè, ella sí ha triomfat a Hollywood. ¿Això l’afecta?

–Suposo que, si jo no tingués el reconeixement de què gaudeixo a França, llavors sí que seria complicat viure amb una actriu com Marion. Però mai vaig tenir interès a fer les Amèriques. En tots aquests anys he tingut moltes propostes per dirigir allà, però no eren bones: en cap d’elles se’m permetia prendre cap decisió, ni tan sols en l’elecció d’actors o les localitzacions. Jo no treballo així. 

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

–Als Estats Units va dirigir la seva anterior pel·lícula, Llaços de sang, que fins ara és el principal fracàs de la seva carrera. ¿En quina mesura és Llaços de sang,Cosas de la edad

–Aquella experiència va ser devastadora, i després em vaig plantejar fins i tot deixar de fer pel·lícules. De fet, durant un any vaig deixar el cine per dedicar-me de ple a la meva altra passió, l’equitació. I va resultar ser una teràpia meravellosa. Vaig comprendre que la meva vida no depèn del cine. Adonar-me d’això em va animar a rodar una pel·lícula lliure, arriscada i boja com Cosas de la edad, que és la meva manera de demostrar que estic per sobre del que els altres pensin de mi.