Dylan, un valor etern

El trobador que fa més de 50 anys va advertir que els temps estaven canviant, se suposava que per bé, va començar el seu recital d’ahir al Liceu amb una cançó que podria interpretar-se com una esmena a si mateix. «La gent està boja i els temps són estranys / Estic ben engabiat, no estic a tret / Solia preocupar-me, però les coses han canviat», ens va confessar Bob Dylan a Things have changed, amb la seva veu esquerdada i opaca, en el primer dels seus dos concerts programats pel festival Guitar BCN (repeteix avui dissabte).

Dylan al Liceu, per primer cop, recorrent un repertori una mica menys retro que en altres ocasions, amb abundant material dels seus discos del segle XXI, com Love and theft i Tempest, així com els homenatges a l’imaginari dels crooners que alimenten els seus últims discos. Un Dylan pianista, com es va notar en particular en cançons com la segona de la nit, It ain’t me, babe, molt remodelada respecte a la versió folk del 1964. I un concert amb mesures de zel artístic passades de rosca: un empleat es va dedicar a passejar per la sala durant tot el concert enfocant tothom que tingués un mòbil emetent el mínim punt de llum. Contraproduent: cada cop que apuntava amb la llanterna, a vegades de lluny, molestava més que el suposat infractor.

GARATGE I MELANCOLIA

Concert, en fi, que va exigir concentració absoluta a dalt i a baix de l’escenari. Dylan i els seus cinc músics, envoltats de focus de plató cinematogràfic, es van llançar al rock’n’roll de garatge però tècnicament exquisit de Highway 61 revisited. Registre que va contrastar amb la melancòlica Simple twist of fate,vestigi d’aquest clàssic dels discos de divorci anomenat Blood on the tracks (1975), ara amb pedal steel de Donnie Herron i un refinat solo de guitarra de Charlie Sexton.

No va trigar a caure el primer dels estàndards americans, per als quals Dylan va procedir a aixecar-se i cantar dret davant un micro d’aspecte vintage. Cançons com Melancholy mood, la primera, en què no saps si, a través d’una veu tan perjudicada, pretén arribar al cor d’aquell repertori més enllà de les formes o desitja ridiculitzar els pretensiosos crooners del jazz. No van faltar Fool moon and empty arms, bonica i romàntica, donant pas a un moment dolorós, el conscienciós desballestament de Tangled up in blue,amb la seva melodia desfigurada a l’estil Dylan, potser com a metàfora del despietat dolor que expressa la cançó, una altra de la collita de desamor dels seus anys amb Sara Lownds. En aquest tram central de la nit, peces de Tempest com l’esquerpa Pay in blood i el cru blues d’Early Roman kings.

VIATGE DE MALSON

És possible que a aquesta altura del concert fes falta un clàssic corretjós per sacsejar el pati de butaques, funció que Dylan va adjudicar amb tot encert a Desolation row,esquitxat per fogonades de guerra, racisme, holocaust, prostitució... Lírica hiperrealista recitada al galop, amb el ritme entretallat i notes de mandolina, conduint a un Thunder on the mountain sabotejat per talls de so que per uns instants van propagar el desconcert.

Notícies relacionades

Bob Dylan farà un doble concert (amb mòbils prohibits) a Barcelona

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Un últim estàndard, Autumn leaves, la versió ianqui de les feuilles mortes de Prévert i Kosma, amb Dylan acariciant-nos l’oïda, va calmar els ànims camí d’un punt cardinal de la seva obra madura, Love sick. Amor fatal, malaltís i depredador, amb ressons dels pantans al seu dia tan ben construïts per Daniel Lanois. 

I un bis sense sorpreses. Primer, Blowin’ in the wind, amb Dylan igualment al piano i arranjament de violí, i la resposta levitant en l’aire del Liceu, i després, Ballad of a thin man, una altra cançó literàriament desbocada i d’interpretació a la carta, per on passegen personatges de circ que semblen desafiar la realitat convencional. Dylan enigmàtic, potser recargolat, que estigui o no «engabiat» i «a tret», com deia a Things have changed, segueix marcant estil des de la seva torre de la cançó.