Llucia Ramis o els fills de la corrupció

Una crítica a «la corrupció, que ja forma part del sistema», una llança contra «el tabú del trastorn mental», una forma de parlar de «les frustracions masculines», de «la possessió sentimental», de l’extinció del periodisme i, per tant, de la democràcia, de l’assetjament dels «friquifans»... Temes que, com la vida mateixa, s’entrellacen a Les possessions (Premi Llibres Anagrama de Novel·la), en què Llucia Ramis (Palma, 1977) s’enfunda la disfressa de narradora per armar un lúcid artefacte novel·lístic que parla d’«experiències viscudes» i de la seva «família, intentant que aquesta sigui un retrat social que convidi a la reflexió». 

Després del memorialístic Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, l’autora mallorquina, jugant literàriament amb la primera persona, es remunta ara al 2007, quan (com la seva narradora, també periodista) va publicar la seva primera novel·la, Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys. La protagonista, establerta a la capital catalana, vola a Palma per afrontar la bogeria que posseeix el pare, que perd el cap després d’una infructuosa batalla legal contra una injustícia urbanística. «Veu que no pot guanyar el sistema. El trastorn mental és com la corrupció. No en parlem i es va fent gran. Ningú vol reconèixer un trastorn, una depressió. És un estigma, el veiem com una tara. I hem de parlar-ne perquè hi ha molta gent en aquesta situació».      

«El problema de la corrupció –vincula Ramis– és també que no en parlem perquè és sistèmica, estructural i d’una manera o altra tots hi estem ficats. La justifiquem, ens diem que si no fem trampes les farà un altre, que si tothom en fa per què jo no n’he de fer, i d’aquesta manera permetem que el sistema continuï». «Som fills de la transició però també de la corrupció», afegeix. «El sistema econòmic, per preservar-se, sap que no ha de tenir vergonya ni escrúpols.  –assegura–. I per preservar aquests poders hi ha un interès a favor de la corrupció i en contra del periodisme. Això acaba amb la democràcia». 

La corrupció emergeix també des d’un episodi real del 1993, quan el soci de l’avi, empresari, es va suïcidar després de matar la seva dona i el seu fill al veure’s arruïnat per la seva pròpia corrupció. «¡Llavors es va dir que això posava fi a l’era del pelotazo!».  

La novel·la indaga, a més, en la possessió física quan els avis de la narradora han de vendre Can Meixura, la masia mallorquina on anava de petita. «La casa podia ser d’ells però la infància i el passat és meu. I amb la seva pèrdua perdo el que hi he viscut. No tens on tornar. És la sensació de la meva generació de no estar enlloc», assumeix Ramis, que admet que en la gent de la seva edat «hi ha un punt de cinisme al creure que mereix el que té però no lluita per mantenir-ho». «Ens queixem molt però no fem res per canviar les coses. I hem de lluitar per canviar-les». 

Entre tots els homes de la novel·la, que «tenen una frustració que no porten bé», l’antic nòvio de la narradora, un periodista de la vella escola, exemplifica un altre tipus de possessió. «Ell la posseeix sentimentalment. És incapaç de deixar-la del tot i això genera malestar i angoixa en ella. Però no hi ha voluntat feminista ni de criticar-lo ni de passar comptes. Volia explicar un moment complicat. Si ho hagués fet quan va passar, hauria parlat de monstres. Deu anys més tard parlo de fantasmes. És un intent d’entendre aquella relació».   

Ramis, després de publicar el seu primer llibre, topa amb «el psicòpata del mes» i «inquietants friquifans». «Per a mi la frontera està en el text i és clar que m’encanta que em diguin que els ha agradat, però molts lectors m’identifiquen amb el personatge i envaeixen la meva vida privada. Hi ha gent que no coneixes de res i et diu que ets el seu amic. I és molt fàcil defraudar-los: si un dia publiques una cosa que no els agrada ja ets el seu enemic».      

    

Notícies relacionades

Desencant generacional

Llucia Ramis guanya l'Anagrama català amb 'Les possessions'

PERIODISME EN PERILL / L’autora d’Egosurfing (Premi Josep Pla 2010) lamenta la facilitat amb què es pot organitzar «un linxament a les xarxes». Escriptors i periodistes «intentem controlar el que escrivim i de sobte a internet interpreten una altra cosa i perds el control». I enllaça amb el periodisme, que, per Ramis, «busca l’ànima del món» però està en perill perquè ningú sembla ja disposat a pagar per la informació i «perquè la gent creu que és una feina que pot fer qualsevol amb un mòbil». 

«L’únic periodisme és el de la informació contrastada. Entenem la repercussió del que publiquem i en som responsables. Els mitjans són filtres de la veritat. Però tot respon a uns poders i interessos econòmics. L’estem matant entre tots. Com als polítics, la societat ja no ens respecta. Sabem que el periodisme no dona diners, però sí que dona un altre tipus de valors i s’ha d’apostar per ell».