Una dona en la ment d'un pedòfil

En la seva feina com a psicòloga forense, Inge Schilperoord, (l’Haia, 1973) es va creuar amb un pederasta. «Havia comès delictes sexuals contra nenes i havia estat a la presó. Li vaig fer una avaluació per entendre per què la teràpia que seguia no li funcionava. I vaig començar a sentir pena i empatia per ell perquè, tot i que el que havia fet era espantós, se sentia malament i culpable i feia un esforç per canviar. Però estava atrapat en si mateix». 

Aquest va ser l’origen real de Jonathan, protagonista de No tornarà a passar (Catedral, en català i castellà), on l’autora es posa en la seva ment de pedòfil, paraula que mai apareix. «Vaig pensar que difícil que deu ser viure amb aquests impulsos i lluitar contra ells. ¿Com eliminar-los? Ell no és un psicòpata. I plantejo una pregunta més universal: ¿com pot canviar un ésser humà el que és? ¿Com lluitar contra una addicció o un desig que portes a dins? També en l’addicció a les drogues o l’alcohol s’estableixen aquestes batalles interiors».     

El llibre ha sigut un èxit de vendes i crítica als Països Baixos i Bèlgica, s’ha traduït a set idiomes i a l’estiu començarà el rodatge de la pel·lícula. Però Schilperoord es para a reflexionar sobre com s’hauria acollit el seu debut «si en lloc d’una dona hagués sigut un home qui l’escrivís». «M’haurien convertit en sospitós i m’haurien preguntat si tenia la ment bruta», assegura.   

Ella realitza avaluacions psicològiques i psiquiàtriques a acusats de tot tipus de delictes i envia els informes al jutge. Els pederastes, ¿són malalts o malvats? «La pedofília està catalogada com a trastorn mental. Però a  la meva feina avaluem la capacitat del delinqüent de retre comptes. Un pedòfil pot ser mentalment responsable perquè, com qualsevol ésser humà, pot controlar els seus impulsos i desitjos. En psicologia forense no emetem judicis morals, els aparquem encara que el que han fet pugui causar-te fàstic, nàusea o terror».     

La temptació viu al costat

El seu protagonista, de 30 anys, ha sortit de la presó per falta de proves. I torna a viure amb la seva mare, a la qual cuida però que «no vol enfrontar-se al que passa», amb un gos i un peix, en un barri solitari. La temptació viu al costat, en forma d’una nena que mai té la mare a casa. «El poso a prova fins al límit. Vol mantenir la distància però la nena se li acosta i ell vol cuidar-la i d’alguna manera protegir-la de si mateix». Culpabilitat, vergonya, por de recaure, angoixa per autocontrolar-se... Schilperoord no sap com li deu haver anat al seu antic pacient però «la taxa de reincidència és molt elevada», admet.

«És difícil viure sabent que el que anheles només pots satisfer-ho fent mal a altres. No tots són monstres, hi ha pedòfils que senten aquestes pulsions però que les reprimeixen i no arriben a delinquir –recalca–. D’altres actuen perquè se senten atrets per nens i no tenen relacions amb adults. Però també hi ha persones que fan coses terribles als nens i no són necessàriament pedòfils».  

Notícies relacionades

Joaquim Benítez: "Estic desitjant que vingui el judici i pagar pel que vaig fer"

L'escàndol de pederàstia dels Maristes es reprodueix a Xile

Segons la psicòloga, «la soledat i l’aïllament que pateixen els pederastes és, paradoxalment, un problema gravíssim». «Són els delinqüents més odiats, menyspreats i marginats per la societat i a les presons, on són maltractats per altres presos, perquè s’aprofiten dels més vulnerables, els nostres fills. Als Estats Units i Anglaterra es publiquen les seves fotos i les adreces, són assenyalats i agredits. Això és un factor de risc enorme perquè només fa que s’amarguin, se sentin rebutjats, s’enfurismim i reincideixin» . 

Schilperoord admet que, encara que «hi ha molta investigació científica del cervell no hi ha res de concloent» que expliqui aquests comportaments. També dubta sobre l’efectivitat de la castració química perquè hi ha molts tipus de pedòfils. «Potser per a alguns pot funcionar, però ¿se’ls pot obligar a sotmetre-s’hi? Uns altres diuen que ells no tenen cap problema, que no veuen què hi ha de dolent que els agradin els nens. ¿Què s’ha de fer? ¿Tancar-los a la presó i llançar la clau a l’oceà?».