'O. T.', el somni continua

I al setè any, Operación Triunfo va ressuscitar i va demostrar que la vella formula de la fàbrica d'estrelles (veurem si fugaces) barrejada amb competitivitat i històries d'amor conserva el seu punch: un Palau Sant Jordi ple va cridar i va rugir, utilitzant el llenguatge d'una de les concursants, Marina, davant la desfilada dels 16 titulars d'aquesta 9a edició d'O.T. Festival de covers, veus hiperpreparades i moltes ganes que algunes de les parelles participants proclamessin públicament el seu amor.

Va ser una marató de cançons, 37 en total sense comptar amb la gairebé mítica sintonia del programa, que va obrir la nit amb Manu Guix dirigint somrient la banda des dels teclats. Sense temps ni per pestanyejar, l'esquadra completa va abordar al galop I'm still standing, d'Elton John, entre udols de les grades a mesura que la lletra anava passant de veu en veu. El veterà del grup, Ricky, va prendre tot seguit la paraula per manifestar-se aclaparat davant la visió del Sant Jordi ple fins a dalt. «Ara entenc quan Rosa deia allò de les lentejitas», va fer broma el mallorquí mirant les grades. El sentit de la rivalitat, sempre molt present: «¿Vosaltres, per qui veniu? ¿Qui us agrada?»Parelles canviants

La parella de la nit, eurovisiva ella, és a dir, Amaia i Alfred, va demorar l'aparició fins al tram final, de manera que fins llavors es va succeir un carrusel d'actuacions que va tenir alguna cosa de desfilada de voluntariosos teloners. Una i l'altre es van deixar veure, això sí, amb altres partenaires. Amaia, amb Ana Guerra en honor de Presuntos Implicados (Todas las flores), i Alfred, fent bon tàndem amb Marina en el clàssic del pop adult modern titulat Don't dream it's over, de Crowded House.

Ovacions per a un altre tàndem molt esperat, el d'Aitana i el noi gallec que va presentar com a «molt important per a mi» i que no era altre que Luis Cepeda. Sentit assalt a No puedo vivir sin ti, de Los Ronaldos, coronat amb els dos intèrprets entrellaçant les mans i fonent-se en una abraçada. Cepeda hi va posar després molt sentiment a Say you won't let go, de James Arthur.

Racions de power ballads desfermades, un Juan Antonio obrint el cor, o alguna cosa així, clamant per les seves «ganes de viure la vida» a A puro dolor i obtenint la nostra comprensió. Assalts ben resolts a Stevie Wonder i l'escena de Raoul i Agoney fent-se un petó al final de Manos vacías, «per la llibertat i la visibilitat».

Un concert com aquest, amb tants cantants i repertori, en altres mans podria haver durat cinc hores, però es notava el domini del noble i molt agraït art d'anar al gra a la sala de màquines d'O.T. Ritme supersònic, altament televisiu, en el trànsit escènic, de manera que quan encara estaves sota l'efecte d'aquest col·lectiu A quién le importa, ja tenies davant dels nassos Roi fent de Bryan Adams. I aliant-se en el joc amb Amaia a la libidinosa Shape of you, d'Ed Sheeran. Hi va haver una certa quota de remember eurovisiu: Nerea atrevint-se amb la rareta Quédate conmigo, que al seu dia va defensar Pastora Soler, o Miriam i Thalia, juntes per a més glòria de la discotequera Euphoria, amb qui Loreen, sueca, va guanyar el 2012.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

I com en els concerts de les estrelles, els hits, al final. Amaia, trencant lleument els límits del clixé superexpressiu, insinuant personalitat, en una peça torrencial, Shake it out, i convidant després a l'escenari a qui tots ja tenien al cap. «No fa falta presentar aquesta persona, només s'ha de dir que me l'estimo molt», va indicar donant pas a Alfred, amb qui es va asseure al piano, gairebé cheek to cheek, en un senzill i ben traçat City of stars, de la pel·lícula La la land.

En contrast, el ritme de reggaeton de Lo malo, d'Aitana i Ana Guerra, camí de Tu canción, l'aposta d'Eurovisió-18, amb Amaia i Alfred fent-se un petó per fi, sense cap intenció d'efecte cobra, i La revolución sexual, de La Casa Azul, com a fi de festa. Abans va sonar Camina, peça fetitxe d'aquesta cinquena d'O.T . La va presentar Miriam: «Una cançó que parla de nosaltres, perquè els somnis es compleixen».