Raül Fernández 'Refree': "Cantar bé no vol dir res"

El músic i guitarrista culmina al Palau la seva gira mà a mà amb Rosalía, presentació de l'ovacionat disc 'Los Angeles'

Raül Fernández 'Refree': "Cantar bé no vol dir res"
3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Raül Fernández, Refree, respon a aquest diari des de Londres, on recala la seva gira europea amb Lee Ranaldo, l’exguitarrista de Sonic Youth. El músic barceloní actua avui al Palau de la Música (Guitar BCN) amb Rosalía, punt final de les presentacions de Los Angeles, el debut d’aquesta jove cantant neoflamenca.

–¿Recorda què va veure en Rosalía? 

–Hi ha molta gent que canta bé, però això no vol dir res, m’és força igual, però Rosalía, a més d’un timbre vocal bonic, tenia alguna cosa que s’escapava de la majoria i és el seu criteri musical avançat. I més a la seva edat. No pensa a agradar, sinó que pren la decisió més convenient per a la cançó. Em va impressionar.

–¿De qui va ser la idea de recuperar aquests cantes 

–Jo tenia clar, ja abans de conèixer-la, que volia fer un disc de reinterpretació del flamenc. No em vaig plantejar si faria flamenc, sinó reinterpretar aquella música popular. Però vam decidir junts que fos un disc conceptual sobre la mort i ella va fer la recerca dels cantes amb el seu professor, Chiqui de la Línea.

–¿Un flamenc que, com més antic i primitiu, més modern? 

–Penso que la meva manera de tocar enllaça de manera sorprenent amb els primers flamencs, dels anys 20, que tenien una manera de tocar més salvatge, fins i tot punk, més bruta i menys acadèmica. 

–El flamenc pot ser intimidatori per als profans. 

–Jo no he volgut que m’intimidés. Ja hi ha molts guitarristes flamencs que fan els dibuixos que s’han de fer en cada moment. Això no vol dir que no hagi respectat els compassos. Però entenc que hi hagi flamencs que diguin: «¡Això no és flamenc!». ¡Doncs és clar que no ho és! Quan sento una seguidilla antiga no puc deixar d’escoltar Black Sabbath.

–Ha treballat amb diverses cantants femenines al voltant de la cançó popular i el flamenc: Sílvia Pérez Cruz, Rocío Márquez i ara Rosalía. ¿És una casualitat? 

–Si mirem la gent amb qui he treballat, no diria que hi hagi més dones que homes. Però és cert que a nivell personal hi ha una línia molt clara entre Granada, que vaig fer amb la Sílvia, i Los Angeles. La idea d’aquest disc ve d’haver adaptat en aquell moment Morente. 

–Ha publicat un epé experimental de guitarra, Jai alai vol. 01.

–Tot està en moviment. M’agradaria que quan la gent veiés un cartell anunciant un concert de Refree hi anés sense saber què hi faré. No tenia ganes de fer un disc i vaig plantejar a la discogràfica començar una col·lecció de discos de 10 polzades. Aquest primer és de guitarra sola, i el següent serà diferent. Però no he matat el cantautor, no.

–Una producció seva, Transilvania

–Vam fer un disc que el reivindica a ell, la qual cosa era fonamental. Al fer-lo vaig pensar que havia de demostrar que de Josele només  n’hi ha un, que és un narrador impressionant, un compositor molt bo.

–El disc de Rosalía està firmat en solitari mentre que als concerts se’ls anuncia com un duo.

–En un principi es va plantejar que el disc sortís com a Rosalía i Raül Fernández, i jo vaig dir que millor Rosalía sol. Jo cada vegada estic més còmode al darrere, i el disc és una cosa nova. Però el directe és seu i meu també, i està bé que la gent sàpiga que al concert jo també hi seré.

Notícies relacionades

–¿Té noves produccions en cartera? 

–He produït el nou del grup 77, i un altre a duo amb el cantautor escocès Richard Youngs. I en faré un amb Cheikh Lô, tocant jo la guitarra i ell cantant. Cançons africanes, experimental. I aviat farem el nou de Lee Ranaldo.