Scott Fitzgerald perdut

La vida de Francis Scott Fitzgerald va ser com un conte de Scott Fitzgerald. Espurnejant i glamurosa en la superfície, però per poc que hi aprofundeixis s’entreveu el perill de la caiguda, la foscor cap a la qual va lliscar la majoria de la seva vida. Així va ser el recorregut. Aquells inicis despreocupats en què va comptar amb l’amor incondicional del públic, i no gràcies a El gran Gatsby, aquella novel·la perfecta que no es va vendre gens, sinó per En aquest costat del paradís, el seu prematur i vertiginós debut amb 24 anys.

Aquí rau el seu pecat original. La temptació de la resplendor de la riquesa. El xampany i el seu fosc revés alcohòlic. La malaltia mental de Zelda, la noia daurada que es va casar amb ell. El dilapidar el talent per aconseguir l’aplaudiment fàcil. A finals dels anys 20 –una dècada de la qual els seus llibres són la il·lustració perfecta– ja era una joguina trencada per als lectors. Però no per a si mateix. En aquesta foscor va seguir escrivint algunes de les seves grans novel·les, es va morir de fàstic a Hollywood i va disseccionar la seva caiguda gràcies a Crack up, un esgararifós llibre autobiogràfic que només  va veure la llum pòstumament.

A Princeton 

Gairebé 80 anys després de la seva mort, i quan el reconeixement de l’autor no ha baixat un mil·límetre de la cresta de l’onada literària des dels anys 50 –va morir el 1940 convençut d’haver fracassat–, l’aparició d’un nou llibre de l’autor de Tendra és la nit suposa una gran notícia. Moriria per tu i altres contes perduts (Anagrama, en català i castellà)reuneix 18 relats inèdits. Onze procedents de l’arxiu que Zelda i Scottie Fitzgerald, l’esposa i la filla de l’autor, van cedir a la Universitat de Princeton i set més descoberts entre altres documents familiars el 2011. Tots han sigut recollits per l’editora i prologuista Anne Margaret Daniel, que a més ha emmarcat tots els detalls de cadascun dels contes, les circumstàncies en què es van escriure i la llum que projecten en l’obra i la vida del seu autor.

L’edició d’Anagrama ha sigut traduïda al català per Marc Rubió, i al castellà per l’escriptor Justo Navarro, bon coneixedor de Fitzgerald, que fa uns anys va abordar una magnífica versió en castellà d’El gran Gatsby. «Aquest llibre m’ha descobert un Scott Fitzgerald inesperat. Aquests contes tenen un rerefons d’incomoditat última que no existeix en molts dels seus relats publicats en vida», valora Navarro, que assegura haver-se rigut i deprimit molt amb ells.

Després de la recopilació als anys 50 dels seus relats més mercantils sota el títol d’El precio era alto, aquests altres contes, Moriria per tu, seran possiblement l’últim dels rescats de l’autor. Es van escriure a la dècada dels 30, excepte el primer, el divertit i lleuger El pagaré, datat el 1920. I tots ells van ser rebutjats pels editors de les revistes per una causa o altra, bé perquè, segons les seves opinions, no arribaven als estàndards de qualitat o bé, i sobretot, perquè no s’ajustaven al que el públic solia demanar-li: l’alegre irresponsabilitat dels feliços anys 20, quan per un sol conte podien pagar-li 4.000 dòlars (xifra que avui es podria traduir per uns 60.000 dòlars).

Humor malgrat tot 

En tots els casos, i malgrat que els va arribar a modificar i reescriure, els contes van arribar a un estat definitiu marcat per les seves pròpies exigències i no les dels editors, això explica que acabessin al calaix. «Tot i les adversitats, aquests relats no perden mai el peculiar humor del seu autor, pròxim en ocasions als gags característics del cine mut», explica el traductor. Sorprèn la seva lleugeresa quan gran part d’ells van ser escrits en plena depressió econòmica –lluny ja de les generoses tarifes del passat– mentre ell, no menys depressiu, llanguia en diversos hotels pròxims als cars sanatoris on Zelda tractava la seva esquizofrènia. «Solia escriure per a mi, ara escric per als editors perquè mai tinc temps per pensar realment el que m’agrada», va confessar llavors l’escriptor, presssionat pels deutes, al seu agent Harold Ober. No obstant, en aquella època va ser capaç d’abordar, per exemple, l’elegíac i revelador Regreso a Babilonia (1931), un conte que Harold Bloom considera tan aconseguit com El gran Gatsby i que, sorprenentment, malgrat la seva tristesa, va ser ben rebut.  Com diu la prologuista Anne Margaret Daniel: «Ell sabia molt bé quina era la seva millor literatura i què era la literatura barata, com ell en deia.Fitzgerald mai es va enganyar a si mateix ni va enganyar ningú».

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Aquests relats estranys, a mig camí entre el compromís comercial i el rigor literari, també es nodreixen de les amargues estades de l’autor a Hollywood, on va anar en tres ocasions sempre a buscar diners, amb el sentiment d’estar prostituint-se artísticament. Tres d’aquests relats no són tals, sinó esbossos narratius escrits amb elegància de pel·lícules que no van arribar a rodar-se, idees pròpies que no van trobar producció mentre ell, paradoxalment, es veia obligat a adaptar de mala gana materials d’altres. «La tensió entre la literatura i el cine és un dels elements que enriqueixen aquests contes –diu Navarro–. Aquesta tensió es planteja també en històries que s’expliquen com si veiéssim en una pel·lícula la realitat narrada. És notable el sentit del risc i de l’experimentació d’alguns d’aquests contes».

D’acord, potser aquestes narracions perdudes no arriben a formar part d’una antologia dels millors relats de l’autor. Però la pitjor d’elles sempre conté alguna il·luminació. Daniel ho resumeix: «La delicadesa i precisió, les frases lapidàries i l’elegant llenguatge que associem amb la prosa del primer Fitzgerald, es conserven en el millor d’aquests contes. En la seva literatura […] perdura una fascinació per la bellesa de les persones, els llocs i les coses, l’encant que pot exercir sobre l’ànim la llum de la lluna o un raig de sol entre els núvols i l’afecte, no solament cap als seus lectors, sinó cap al seu propi treball».