RESCAT

L'última riallada trista de Jim

El debut literari de Kingsley Amis, una de les novel·les més divertides del segle XX (i amb la millor descripció de ressaca de la història), torna a les llibreries

zentauroepp25217649 amis180220122703

zentauroepp25217649 amis180220122703 / TERENCE DONOVAN

6
Es llegeix en minuts
Miqui Otero

En una carta datada el 4 de novembre de 1967, Martin Amis escriu: «Per al meu distingit pare: un amic meu em va preguntar amb deferència quin dels teus llibres li recomanava. Lucky Jim, vaig respondre jo. El va comprar sense dilació, i una nit vaig entrar a la seva habitació i el vaig trobar vomitant al lavabo, amb llàgrimes a les galtes, recuperant-se d’un accés de riure provocat per aquesta novel·la. Bé pel meu pare».

Notícies relacionades

Amis fill ho explica a la seva autobiografia familiar Experiencia, en què narra, de passada, l’arc sentimental i ideològic del seu progenitor, des dels seus anys estudiantils com a jove aïrat amb vel·leïtats estalinistes a Oxford fins a la seva senectut reaccionària, quan fantasiejava amb fer manetes amb Isabel II i considerava que Superdetective en Hollywood era una obra mestra, mentre que menyspreava novel·les com El lamento de Portnoy.

Quan va publicar el 1954 Lucky Jim, guanyadora del Premi Somerset Maugham, Kingsley Amis encara es podia englobar en aquell grup de novel·listes realistes de postguerra, els angry young men, que van intentar dinamitar la petulància nacional a través d’una narrativa costumista (i en el seu cas còmica) d’aigüera de zinc, futur gris i cel grisós. Anglaterra encara ploriquejava i sanglotava pel seu imperi, conservava intacta com una camisa emmidonada la seva bretxa de classes socials i tenia «tan mal menjar, com bons modals a la taula» (la cita és de Bill Bryson). També mal sexe, ressò d’aquell passat victorià en què fins i tot les cames tornejades de la taula del menjador es tapaven pudorosament amb les estovalles. «Les relacions sexuals van començar al 63/ una mica bastant tard per a mi/ entre el final de la prohibició de Chatterley/ i el primer LP dels Beatles», va escriure Philip Larkin al seu poema Annus Mirabilis.

AMICDEPHILIPLAKIN

Amis pare, íntim de Larkin, es va inspirar en el poeta per crear un professor agregat d’Història Medieval que lluita amb els seus desitjos i les seves ambicions (solen guanyar els primers) en una universitat de segona, de claustre mediocre i parets de totxo vermell. Jim Dixon, que a més agafa el cognom del carrer on viva Larkin a Leicester, és un tipus desorientat que intentarà assegurar-se una plaça amb la publicació d’un article acadèmic. Però que, mentre l’escriu, es debatrà entre dues dones (una noia passivoagressiva que li recorda els seus orígens de classe mitjana baixa; la nòvia de l’engolat pintor amateur, fill del cap de departament del qual depèn el seu futur professional) i també entre una vocació inexistent i el país idealitzat que tan ridículament la inspira.      

Un país capturat als aparadors d’aquelles botigues dels Cotswolds, en carrers permanentment guarnits per garlandes de banderins de la Union Jack, on els anglesos blancs i rosadets perviuen com insectes atrapats en ambre i on es venen jerseis de llana amb el lema: «Sis boles fan un over, ¡vuit boles fan un pul·lòver!». Quan una novel·la còmica porta al títol la paraula sort (ja sigui la del nostre Jim o la de Barry Lyndon), podem esperar la pitjor de les fortunes per al protagonista de la història. El nostre la pateix en l’entorn acadèmic d’un país en decadència, amb aquells brots nacionalistes superbs que germinen en moments de dificultat per la imminent pèrdua dels seus privilegis. 

MIL MATISOS DE LA COMICITAT 

D’aquí ve que aquesta novel·la de campus (que es troba més en l’ona de Decadencia y caída, d’Evelyn Waugh, que de La marca de l’home, de Philip Roth) esclati en mil matisos de la comicitat, del riure fins al vòmit al somriure reflexiu, fins i tot sentimental. D’aquí ve que The Atlantic la consideri la novel·la més divertida del segle XX. O que la revista Time l’exalci a una de les millors 100. D’aquí ve, també, que aquesta elegia patètica i irònica pel paradís perdut de la seva nació sigui especialment útil en l’època del brexit i altres ressorgiments patriòtics de mà al pit.

Decadencia y caídaLa marca de l’home, TimeJim no enarbora cap bandera. Com a molt una pinta de cervesa. O una copeta de xerès. Ho fa massa sovint i tots sabem que, com més es pica el mar, pitjor és la ressaca. La descripció d’un matí alcoholitzat és, sens dubte, la millor mai publicada: «Algún bichejo nocturno había utilizado su boca como letrina y luego como mausoleo. También durante la noche, se las había arreglado para participar en una carrera a campo traviesa y ser luego golpeado por la policía secreta. Se sentía mal».

Algún bichejo nocturno había utilizado su boca como letrina y luego como mausoleo. También durante la noche, se las había arreglado para participar en una carrera a campo traviesa y ser luego golpeado por la policía secreta. Se sentía mal«ACLAPARADORAMENTHUMÀ»

Kingsley Amis també solia tenir molta set. Se sap que bevia, molt metòdicament, mitja ampolla de whisky i dues copes de vi al dia. Però Jim ho fa per protegir-se d’aquest sistema de classes que es manifesta en cada maleït detall. Quan veu una noia, reflexiona: «La premeditada sencillez de la falda de pana color vino y la blusa de lino sin adornos constituían un ataque irresistible contra sus propias costumbres, valores y ambiciones: estaba diseñada para ponerlo en su sitio para siempre». Jim és, parafrasejant John Updike, «agobiantemente humano». I increïblement graciós en el seu deambular de colomí apocat.

La premeditada sencillez de la falda de pana color vino y la blusa de lino sin adornos constituían un ataque irresistible contra sus propias costumbres, valores y ambiciones: estaba diseñada para ponerlo en su sitio para siempreagobiantemente humanoJim beu a la (mala) salut del seu país, en llits tronats i desendreçats i xemeneies de paios que subjecten licors amb el dit petit alçat. I el lector brinda una vegada i una altra amb ell. Ho fa, embriagat del geni d’Amis, del seu prodigiós talent per a la visió còmica, paràgrafs que són tragos de cervesa fresca i amarga, fins a aquella escena absolutament memorable en què l’antiheroi ha de fer la seva gran conferència. 

Qualsevol observador internacional de l’Organització de les Nacions Unides, fins i tot qualsevol borratxo de bar de nas bulbós, diria que ha begut massa. Es col·loca davant del faristol, gairebé s’entrebanca, podria perdre el seu futur, i dirigeix unes paraules a les forces vives (i moribundes) del lloc: «La verdad sobre la vieja y alegre Inglaterra es que fue el período menos alegre de nuestra historia. Solo los aficionados a la cerámica artesanal, a la agricultura orgánica, a la flauta de pico, al esperanto». I llavors es desploma. I amb ell, el lector, mort del riure i ebri d’empatia.

La verdad sobre la vieja y alegre Inglaterra es que fue el período menos alegre de nuestra historia. Solo los aficionados a la cerámica artesanal, a la agricultura orgánica, a la flauta de pico, al esperantoGràcies a l’estupenda edició d’Impedimenta, un espera que el lector espanyol comenci a entendre que Martin Amis és el fill de Kingsley Amis. I no aquest el pare del primer. Que, com a mínim, el recordi com el pare de Jim.