La Fundació Mapfre recorre tot el París de Brassaï

Dir Brassaï és dir París. No en va l’artista (va ser fotògraf, sí, però també pintor, escultor, escriptor i, fins i tot, va realitzar una pel·lícula) és un dels que han retratat millor la capital francesa. La va plasmar de dia i, sobretot, de nit. Va recollir els seus espais més marginals, però també els de l’alta societat. Va immortalitzar els seus protagonistes, desconeguts i reconeguts, com Henry Miller, que li va donar el sobrenom de L’ull de París; Salvador Dalí, amb qui va col·laborar fent escultures, i Pablo Picasso, de qui va ser un dels millors amics durant 40 anys. També va captar els grafitis de la ciutat, incisions en murs, parets i arbres que no només fotografiava, sinó que també documentava. I dir Brassaï és dir fotografia. En majúscules. Va ser un dels grans del segle XX darrere de la càmera i va ser un dels pioners del gènere en clau moderna.

De tot això parla l’exposició que li dedica, fins al 13 de maig, la Fundació Mapfre: 200 peces (entre fotografies, dibuixos, documents i una escultura) que recorren la trajectòria de Brassaï (1899-1984) i converteixen la mostra en la primera retrospectiva a ell dedicada des de la que el Pompidou va celebrar el 2000. I la primera a Espanya des de la que va presentar la Fundació Tàpies el 1993. 

  

  El París nocturn, solitari, silenciós, evocador, gairebé poètic obre l’exposició. Són les seves instantànies més conegudes, no en va se’l considera el fotògraf de la nit. Imatges captades, principalment, en la dècada dels anys 30 i que tenen el seu inici el 1932, quan l’editor Charles Peignot va encarregar, a l’encara desconegut Brassaï, el llibre Paris de nuit. Aleshores ja feia vuit anys que estava instal·lat a la ciutat, es relacionava amb els representants més significatius de les avantguardes artístiques (Picasso, Giacometti, Matisse, Man Ray, Breton...) i havia canviat el seu nom real, Gyulá Halász, pel pseudònim amb què sempre va firmar i que va treure de la seva ciutat natal: Brassó, avui Romania però, en aquella època, Hongria. Feia poc que es dedicava a la fotografia. Amb prou feines tres anys. Abans havia invertit el seu talent en el periodisme, la il·lustració i en l’estudi de les belles arts, a Budapest i Berlín. A la fotografia hi va arribar com a agent, al cap de poc va agafar la càmera, i ja no la va deixar anar.

  Paisatge urbà i humà. Perquè si en algunes de les seves fotografies no hi ha gent, com en les nocturnes i fantasmagòriques imatges d’imponents arquitectures –hi ha la gàrgola en primer pla de Nôtre Dame i el Pont Royal vist des de l’aigua– i les diürnes de llambordes i talls abruptes i geomètrics, en altres, els personatges són els protagonistes. Imatges que Brassaï va classificar sota l’epígraf de Plaisirs quan va organitzar el seu arxiu després de la segona guerra mundial. I que no van veure la llum fins al 1976, quaranta anys després d’haver sigut captades. Personatges dels baixos fons de la nit parisenca dels anys 30 sempre fotografiats amb un punt poètic.

 «No són documentals ni reportatges. Són la representació d’una mitologia que ja existia en la tradició literària i de les arts visuals sobre els perdonavides, prostitutes, aventurers, marginats... Brassaï la va trasplantar al mitjà fotogràfic de la manera més directa, més convincent i més clara possible. Aquesta és la seva grandesa com a artista». Paraula de Peter Galassi, comissari de la mostra.

   

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

 Tampoc són surrealistes, moviment al qual el creador sempre va negar pertànyer malgrat els contactes que va mantenir amb els seus membres. «Deia que als surrealistes els interessaven les deformacions, les coses rares i inquietants, i que a ell el que realment li interessava era el que era ordinari, que sempre era estrany, màgic i inquietant», explica el comissari. Encara que un cert surrealisme hi ha en els seus treballs. O almenys n’hi ha en els grafitis, en què les idees de primitivisme i troballa fortuïta són presents.

PICASSO I MIRÓ

La mostra també té un apartat per als retrats dels seus amics, gairebé tots artistes, i per a les seves col·laboracions a Minotaure. L’editor de la revista, Albert Skira, el va invitar a fotografiar Picasso per al primer número. De la trobada entre els dos creadors va sortir una amistat que es va mantenir en el temps. De fet, durant l’ocupació alemanya de París, Brassaï es va negar a col·laborar amb el règim nazi i va sobreviure gràcies als encàrrecs que li va fer el malagueny, que deia que ningú fotografiava les seves peces com ell. També afirmava que el verdader art de Brassaï estava en el pinzell: «Té una mina d’or i explota una mina de sal», per això el va animar que tornés a dibuixar. Alguns d’aquests dibuixos estan a l’exposició, que acaba amb una sorpresa: unes fotos del Barri Xino i la plaça Reial de Barcelona. S’han de mirar bé, entre la multitud amaguen un dels grans: Joan Miró.