Anar al contingut

75 ANYS DE LA RENDICIÓ

Veus des de l'infern de Stalingrad

L'historiador alemany Jochen Hellbeck rescata els testimonis dels supervivents de la gran derrota de Hitler en la batalla que va canviar el rumb de la guerra

Anna Abella

Veus des de l'infern de Stalingrad
Veus des de l'infern de Stalingrad
Veus des de l'infern de Stalingrad
Veus des de l'infern de Stalingrad
Veus des de l'infern de Stalingrad
Veus des de l'infern de Stalingrad
Veus des de l'infern de Stalingrad
Veus des de l'infern de Stalingrad

/

Un anònim soldat alemany va escriure això al seu diari, trobat al front de Stalingrad: «No veig la manera de sortir d’aquest infern (...) Encara no em faig a la idea de la mort, però aquesta diabòlica música de la batalla, que porta la mort, no para de sonar i sonar». L’Exèrcit rus va infligir a Hitler la pitjor derrota militar de la Wehrmacht, que «va marcar un punt d’inflexió en la segona guerra mundial. Durant sis mesos, dos exèrcits enormes, cada un amb l’ordre de no cedir ni un pam de terreny a l’enemic, van lluitar pel control de la ciutat que portava el nom del dictador soviètic», recorda el catedràtic d’Història alemany Jochen Hellbeck en la seva magna Stalingrado. La ciudad que derrotó al Tercer Reich (Galaxia Gutenberg), que acaba d’arribar a les llibreries, poc després de complir-se els 75 anys de la rendició germànica. 

El 2 de febrer de 1943 entregava les armes en nom de l’Exèrcit alemany Friedrich Paulus (malgrat que el 31 de gener Hitler el va ascendir a mariscal de camp i li va recordar que mai abans un militar d’aquest rang havia caigut presoner, en un clar missatge que se suïcidés. El balanç de la ferotge batalla parla d’un milió de morts i un altre milió de ferits, desapareguts o capturats de tots dos bàndols; de 40.000 civils morts; de 91.000 alemanys capturats, dels quals només van tornar a casa (12 anys després) 6.000.

Hellbeck (Bonn, 1966) rescata la veu de desenes de combatents, infermeres i civils soviètics, a més d’alemanys capturats i el diari esmentat, els testimonis dels quals van ser recollits per historiadors russos en una Stalingrad encara en batalla, el desembre de 1942. Hellbeck creu que Antony Beevor, historiador de referència (Stalingrado; Crítica), s’equivoca i «es fa ressò de clixés originats per la propaganda nazi» quan defensa que els russos «van ser coaccionats per allistar-se». Per contra, conclou que «no estaven ni adoctrinats ni obligats» per Moscou, sinó que «la base de la defensa» era la seva «força moral» i la seva voluntat «de no sotmetre’s a la violència, a la tenebrosa força dels esclavitzadors i invasors alemanys». Els 215 relats inèdits de testimonis de primera mà van quedar sepultades en arxius russos. Vet aquí algun d’aquests relats:

Nens durant un bombardeig a Stalingrad. / L.I. KONOW

El franctirador més famós, Vassili Zàitsev

Va matar 242 alemanys amb el seu fusell, més que qualsevol altre franctirador rus. El cine va popularitzar Vassili Zàitsev, condecorat heroi exalçat per la propaganda soviètica, a Enemic a les portes (2001), encara que l’acarnissat duel amb un altre excel·lent tirador alemany només va existir en la ficció. Ell, que amb 12 anys va adquirir perícia «caçant esquirols» per fer-ne un abric a la seva germana, detalla la seva «inventiva per enganyar l’enemic» perquè, «no es triga gaire a matar-lo. Però ser més llest que ell, això ja no és tan fàcil». El motivava «l’odi». «Vaig veure com els alemanys arrossegaven una dona pel terra (per violar-la, sens dubte). ¿Com vols que això no t’afecti quan no pots fer res per salvar-la? (...) Si surts corrent a ajudar-la et massacraran. I altres vegades veus noies, joves o nens penjats dels arbres al parc. ¿T’afecta? Et causa un impacte terrible». Per tot això, assegura, «cada soldat, inclòs jo mateix, només pensa (...) com matar encara més alemanys».

Civil i cuinera en zona ocupada

Agrafena Pozdniakova era civil i treballava de cuinera. No es va sumar a l’evacuació perquè els seus fills estaven malalts. En va veure dos i el seu marit morir sota les bombes alemanyes. El seu testimoni de com va sobreviure revela com va ser l’ocupació nazi: saquejaven, violaven i buscaven jueus mentre ella i els seus altres quatre fills es refugiaven en trinxeres i clavegueres, lluitant contra el fred i la gana, que calmaven amb carn de cavalls morts fins que els alemanys se la van quedar per a ells i els van deixar només «les peülles i les tripes». 

Vassili Txuikov, l'home al comandament

Tan aviat com va agafar el comandament del 62è Exèrcit soviètic a Stalingrad, Vassili Txuikov va manar afusellar dos comandants i dos comissaris per abandonar el seu lloc (encara que en les seves memòries diu que només els va donar una «forta reprimenda»). Aquesta mesura anticovardia, àmpliament difosa entre la tropa, responia a l’ordre de Stalin de no fer «ni un pas enrere», perquè «estava permès morir però no retirar-se» i els soldats, assenyala, eren conscients que «no es podien rendir perquè defensaven l’honor de la Unió Soviètica».

Cadàvers després de la batalla, a Stalingrad. / SERGUEI STRUNNIKOV

Txuikov mateix donava exemple. «L’enemic ens bombardejava sense parar», explicava qui no s’ajupia mai quan queien projectils. «El meu orgull no m’ho permet (...) Em comportaria de manera totalment diferent si estigués sol, però mai estic sol (...). Un comandant veu morir milers d’homes, però això no l’ha d’afectar. Pot plorar per això quan està a soles. Aquí pots veure morir el teu millor amic, però t’has de mantenir dret com una roca». Txuikov dona pistes de la voluntat que els feia aguantar. «Sabíem que Hitler no es pensava donar per vençut, i que seguiria llançant més i més tropes contra nosaltres. Però havia de sentir que era una lluita a vida o mort, i que Stalingrad seguiria lluitant fins al final (...) No coneixíem la retirada. Hitler no havia tingut això en compte, i aquest va ser el seu error».

Infermeres heroiques

Txuikov i molts altres militars, van exalçar «la fortalesa, l’heroisme, l’honestedat i la lleialtat» de les dones (soldats, infermeres, telefonistes...) al front. De les infermeres en destaquen el seu «heroisme excepcional». El capità Ivan Vassilievitx recordava com «sota un foc incessant» Liolia Novikova arrossegava els ferits per posar-los a cobert fins que tres bales alemanyes li van destrossar el cap.

Telefonistes de l'Exèrcit Roig treballant a Stalingrad, el desembre de 1942 / GEORGI ZELMA

Nina Kokorina admet que no va ser «conscient de la gravetat de tot plegat» fins que tan bon punt va arribar a Stalingrad va veure la primera baixa: «Li sortien els budells fora. Els hi vaig tornar a ficar dins i el vaig embenar sencer». «La carnisseria no té fi –explica Vera Gurova–. Mai havia vist tanta sang. Sé que ho hauria d’oblidar, és el meu treball. Però això no significa que no senti empatia amb els ferits».

Tot i això, ella també al·ludeix al fet que les dones que van servir a l’Exèrcit Roig «havien d’afrontar amb estoïcisme les agressions sexuals dels seus superiors» i que quan les condecoraven, cosa que passava sovint, suportar que els homes diguessin que era «el Mèrit al Llit».

Alemanys derrotats

A jutjar pels interrogatoris als alemanys capturats, segons Hellbeck, aquests continuaven «lluitant, malgrat la gana, l’esgotament i la mort massiva, per una barreja de rancor, obediència i convicció ideològica» amb el nacionalsocialisme. Diversos presos mostren «sentiments pronazis», els preocupa «la puresa de la sang» i insisteixen a donar la culpa de la guerra als jueus (algun sense pensar-se que el seu interrogador ho és...). «Peculiarment motivador –afegeix– era el temor a caure presoner»: com va explicar l’oficial Ernst Eichhorn, es va generalitzar la idea que «ser capturat pels russos equivalia a un tracte deficient, a tortura i a mort».

Soldats russos prenen un edifici a Stalingrad, el novembre de 1942.  / GEORGI ZELMA

Sobre els motius de la rendició, el tinent Hermann Strotmann al·ludeix a «la falta de queviures, homes i projectils d’artilleria» i al fet que els «era físicament impossible seguir lluitant»: «estàvem morts de gana i la majoria havíem patit danys per congelació. El que un home pot suportar té un límit, i nosaltres vam arribar a aquest límit el 2 de febrer. Ens vam rendir».  

Soldats russos a Stalingrad. / EFE)

Les cròniques de Vassili Grossman

Vassili Grossman, de qui Hellbeck exalça la seva obra mestra, la novel·la Vida i destí, qualificant-la de «monument als soldats de l’Exèrcit Roig que van lluitar allà», també forma part de la bibliografia imprescindible dels 75 anys del final de la batalla. Les cròniques que va escriure des del front de Stalingrad, oportunament extretes d’Anys de guerra, les rellança ara Galaxia Gutenberg. En elles, el reporter acompanya els seus compatriotas, que combatien «24 hores ininterrompudes», casa per casa, «contra un règim feudal de dominació del món» i «per la llibertat del món, contra l’esclavitud, la mentida i l’opressió».

Del 2017, recordar les memòries de Paulus (Stalingrado y yo, La Esfera de los Libros) i el primer volum de la tetralogia de David M. Glantz, A las puertas de Stalingrado (Desperta Ferro).

0 Comentaris
cargando