'Call me by your name': un espai de llibertat

James Ivory va dirigir el 1987 Maurice, adaptació d’una novel·la d’E. M. Forster sobre la relació amorosa entre dos joves universitaris a la Gran Bretanya de principis del segle XX. Tres dècades després, Ivory firma el guió de Call me by your name, història dels amors entre un jove de 17 anys i el nou ajudant del seu pare, un nord-americà de 30. La relació es produeix durant l’estiu del 1983 a la mansió que els pares del jove Elio tenen al nord d’Itàlia: llum càlida, els cossos joves banyats de suor, passejades en bicicleta, capbussades al llac i el pòsit de la gran cultura, amb les està­tues gregues que el pare i Oliver, el seu ajudant, estudien gairebé en èxtasi. Perquè si Oliver és tan important com Elio, el pare d’ell juga un paper breu però primordial en la història.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Bocelli il·lumina el Sant Jordi

És una pel·lícula centrada en la parella, però Luca Guadagnino no descuida els detalls que fan créixer dramàticament els que els envolten, tant pares com nòvies o amics. Tot és al seu lloc, ben mesurat, com els tapissos i les escultures, i traspua una sensualitat que el director d’A bigger splash (i de l’imminent remake de Suspiria) filma amb precisió, evocant a més a més un verdader espai de ­llibertat.

A diferència d’alguns treballs de James Ivory, Call me by your name defuig bastant bé l’esteticisme i tracta de forma harmoniosa els silencis i els desitjos entre els dos protagonistes. Luca Guadagnino és alhora distant, pa­cient i sensual. I sobretot, dota de sinceritat una història en la qual en aparença passen poques coses rellevants fins a la part final, però cada una té alguna cosa més que sentit i sensibilitat.