Carlota Benet retrata el Benet i Jornet més íntim a 'Papitu'

Carlota Benet, única filla del dramaturg Josep Maria Benet i Jornet (1940), es descobreix com a escriptora amb Papitu. El somriure sota el bigoti (Columna). El seu primer llibre li ha servit per alleujar la difícil experiència d’assumir la pèrdua progressiva del seu pare, a qui l’Alz­heimer va canviar la personalitat i el caràcter molt abans d’afectar-li la memòria i la seva gran capacitat per expressar-se. Com diu en el pròleg Sergi Belbel, deixeble de Benet i Jornet i gran amic seu, és un llibre reconfortant escrit amb un gran amor i sensibilitat. És ple d’anècdotes, vivències i sensacions que permeten descobrir la faceta més íntima i humana de l’autor d’obres com Desig, E.R i Una vella, coneguda olor.

El llibre també és un recorregut per les diferents fases d’una malaltia terrible que ha anul·lat de forma progressiva però inexorable la personalitat de Papitu, nom amb què l’autora i el cercle íntim anomenen el seu pare. Espera que el llibre pugui ajudar altres persones a conviure amb malalties degeneratives, com la que a ell li van diagnosticar el 2014. Els primers símptomes, però, van sorgir abans. «Veure com es deteriora un ésser estimat és duríssim. I hi ha molts tabús. Les residències, els cuidadors i les males relacions que es creen entre cuidador i la persona atesa, perquè a ningú li agrada que li fiscalitzin la seva vida. És una malaltia que afecta molta gent, una experiència horrorosa. Pot arribar a espatllar relacions magnífiques i deixar-te un final amarg». D’aquí el seu esforç d’estructurar el llibre de tal manera que contraresta la duresa de la malaltia amb records feliços.

A través de breus capítols, amb un llenguatge clar i directe, Carlota Benet (36 anys) descobreix la faceta més personal de l’autor i també les primeres telenovel·les d’èxit a TV-3 com Poblenou i Nissaga de poder. Primer recupera la visió que tenia d’ell sent una nena quan Papitu s’inventava constantment històries meravelloses per jugar i estimular la seva imaginació. Després, la de l’adolescent que hauria preferit banyar-se a les platges gregues en lloc de visitar Epidaure, Olímpia, Micenes i Súnion en un viatge massa cultural. O el que va fer a Egipte amb ell i Terenci Moix, el seu padrí, amb qui va compartir molt temps a la seva casa de Ventalló, a l’Alt Empordà.

El vincle entre pare i filla sempre va ser molt fort i es va mantenir fins que la malaltia va canviar la seva relació. «El llibre ha servit per treure’m tota l’amargura. Quan et toca viure una experiència així, et rebel·les. Escriure m’ha fet pensar en les moltes coses maques que vam viure junts», confessa l’autora, que va estudiar Filologia Catalana i és professora a la Universitat de Lleida.

Sortir de l’armari com a autora

Carlota Benet va acabar el llibre fa dos anys, coincidint amb el naixement del seu primer fill. «En el fons, el meu pare m’ha fet un regal. Gràcies a ell he volgut escriure, cosa que tenia molt reprimida», reconeix. «Encara que ell i jo parlàvem del tema, fins ara m’hi havia negat. Escriure aquest llibre ha sigut com sortir de l’armari: ha fet acceptar-me tal com soc». Admet que si no ho va fer abans va ser per la por «al ridícul» i als prejudicis i comparacions amb un pare tan conegut, premiat i respectat.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Escriure el llibre ha suposat una acceptació del seu destí. A casa seva, explica, hi havia una imponent biblioteca, el gran tresor del seu pare, a qui recorda com una persona molt afectuosa, sempre disposat a inventar-se històries per a ella. Així va aprendre a viure en mons fantàstics i cultivar la imaginació. Al créixer, l’autora va començar a establir connexions entre la vida i l’obra del seu pare.

Dedica un capítol a Com dir-ho?, obra del 2013 que Xavier Albertí va estrenar a l’Almeria Teatre. «Mai m’havia sentit interpel·lada de forma tan directa», confessa respecte a un text que qualifica de profètic. «La peça no va només sobre la necessitat de convertir el pensament en verb, sinó també de com comunicar informacions difícils», recorda. Mostra «la seva rebel·lió contra la pèrdua de la capacitat per expressar-se».