Alejandro Palomas: "Semblo amable però no ho soc"

No té cap problema a explicar que visita cada setmana el psicoanalista, ni que ha passat per moments tan durs que va pensar d’anar-se’n a l’altre barri. La seva vacuna per a això són els bons sentiments que trasllada a les seves novel·les. Alejandro Palomas ha aconseguit el Nadal amb Un amor, una agredolça comèdia amb els mateixos personatges que Una madre i Un perro.

–La família que apareix a les seves novel·les està feta a imatge i semblança de la seva pròpia. ¿A la seva família real li agrada la inventada?

–Els encanta. Som una família superunida i molt petita, la meva mare i les meves germanes, i hem après a portar-nos bé. És curiós però la família fictícia ha unit la família real. I això és una cosa que m’emportaré a la tomba amb satisfacció.

–És una família de dones fortes, un punt almodovariana.

–Jo això no ho veig tant, encara que a França juguen amb l’estètica d’Almodóvar a les cobertes. Però no s’enganyi, són dones molt resolutives però en el fons estan molt necessitades. Això em dona molts matisos.

 

–I després hi ha la seva mare, a qui ha pres com a model, però que no porta ni a les presentacions.

–La meva mare és albina, crida molt l’atenció. És una dona molt vulnerable que respondria amb absoluta ingenuïtat a qualsevol pregunta malintencionada. No vull exposar-la i, a més a més, la vull només per a mi.

–El pare ha sigut una absència important en les seves novel·les. ¿Farà la seva aparició aquí?

–Diguem que aquest tema es resoldrà. Necessitava donar-li resposta, però havia de ser molt bona.

–¿Parlar de la família és parlar del que un és?

–Crec que la família és el nucli dur, l’ADN on hi ha la informació del que ets, i serveix per explicar allò que  en el futur modelarà la teva forma de mirar o el que busques en la teva parella.

–¿També és un refugi per als mals temps?

–Per a mi sempre ho ha sigut. Però és que jo soc molt estrany, sempre he estat a la meva bombolla personal, al meu micromon.

–És per això que fuig de les situacions torturades.

–No en fujo, m’agrada molt llegir sobre això. Agota Kristoff m’apassiona. I en els meus llibres, encara que no ho sembli, s’hi filtra una mica d’aquesta tortura. És com un llac gelat, si et pares pots veure que a sota del gel hi ha moltes ombres. Semblo amable però no ho soc.

–¿Què diria a un lector que tingués reticències cap a una novel·la de bons sentiments?

–Doncs que s’atreveixi a acceptar-los, perquè els bons sentiments són complexos i perquè no s’han de tenir prejudicis.

–Hi va haver gent que es va sorprendre de la declaració d’amor que va dedicar al seu gos Rulfo quan va recollir el premi.

–Aquesta declaració d’amor l’hi faig cada dia. Perquè Rulfo m’ha donat la vida literalment, perquè hi ha hagut moments de molta desesperació personal en què jo hauria tirat la tovallola i no ho he fet per ell.

Notícies relacionades

Núria Esquius, l’arquitecta cupletista

L’anticançó de l’estiu (6) ‘Días de verano’, d’Amaral

–Ara és molt vell.

–No m’ho recordi. Des que el tinc sento que me n’estic acomiadant.