Anar al contingut

HISTÒRIES DE GUERRA I POSTGUERRA

El còmic espanyol es resisteix a oblidar

Títols com 'Espacios en blanco', de Miguel Francisco, 'Paracuellos 8', de Carlos Giménez' i la nova edició de 'Cuerda de presas' mantenen viva la memòria històrica

Anna Abella

periodico

El còmic espanyol es resisteix a oblidar
El còmic espanyol es resisteix a oblidar
El còmic espanyol es resisteix a oblidar
El còmic espanyol es resisteix a oblidar
El còmic espanyol es resisteix a oblidar

/

“Estic cansat de recordar tot allò. De la fam, la ràbia, els polls, la por, la misèria... i ja no vull que em preguntis més, no ho vull reviure tot una altra vegada», li deia el seu pare a Miguel Francisco (Badalona, 1968). I hi va haver un dia que li va fer cas. «Va ser quan vaig veure que tota la seva vida havia arrossegat una tristesa interior i un trauma de la postguerra», revela el dibuixant per telèfon des de Hèlsinki (Finlàn­dia), on va emigrar a l’inici de la crisi per treballar en el món dels videojocs, i va ser un dels principals animadors d’Angry birds.

Amb 5 anys, el seu pare acompanyava de matinada el seu avi al cementiri, on veia els presos republicans –«tristos, bruts, amb la mirada perduda»– abans de sentir la ràfega de la metralladora franquista. Després dels afusellaments, aquell xaval, per uns quants diners, desmuntava esquelets dels taüts de nínxols que s’havien de buidar i posava els ossos en sacs que arrossegava a la fossa comuna. «Ell mateix se sorprenia de no haver sentit res. Era tanta la fam... Aquesta escena em va fer pensar en el dramatisme del meu avi mirant-lo i vaig pensar en el meu propi fill. Que mai hagi de veure’l fent res així», diu Francisco, que ha entrellaçat la seva vida amb la memòria familiar de la guerra civil per transmetre-la a Espacios en blanco (Astiberri), el seu brillant retorn al còmic. 

L'àlbum més personal de Francisco coincideix amb una nova entrega de Paracuellos, la vuitena, de Carlos Giménez. Es titula Las madres no tienen la culpa i el veterà dibuixant hi continua el seu aclamat fresc de la postguerra amb històries de la seva infància en una llar de l’Auxili Social franquista. Els dos còmics se sumen a la nova edició de Cuerda de presas (Astiberri), una obra que segueix viva des que es va publicar fa 12 anys i els relats de ficció de la qual es basen en la dura, fosca i silenciada repressió franquista de les rees republicanes. Tots s’afegeixen a la sòlida i premiada recuperació de la memòria de la guerra civil i la postguerra des de la vinyeta que en els últims anys venen abonant autors com el mateix Giménez, Jaime Martín (Jamás tendré 20 años), Antonio Altarriba i Kim (El arte de volar i El ala rota), Sento (Dt. Uriel), Paco Roca (Los surcos del azar), Felipe Hernández Cava i Bartolomé Seguí (Las serpientes ciegas) i Miguel Gallardo (Un llarg silenci).

 

Vinyeta d''Espacios en blanco' / Miguel Francisco

Aquest interès té molt a veure amb com va sorprendre a Francisco un robust finlandès, en un bar de Hèlsinki: «¡Pobres espanyols! ¡Sempre pensant en el passat! Totes les ferides obertes i mai amb temps per curar-les. Porteu marcades a foc històries del passat que no podeu oblidar», li va deixar anar. «I seguim així –assumeix el dibuixant–. No puc entendre que hi hagi gent que digui que s’ha d’oblidar la guerra civil però que no oblidis la reconquista o la guerra de secessió. Les ferides s’infecten si no es netegen i aquestes estan infectades des de sempre. La llei de memòria històrica no funciona amb el PP ni va funcionar amb el PSOE. 5.000 persones segueixen a les cunetes».  

Les presons de dones

En la mateixa línia opina Jorge García (Salamanca, 1975), autor de Los dientes de la eternidad (2016). A l’abordar el guió de Cuerda de presas va sentir «que existia un deute cívic amb aquella gent que havia patit tant i que va ser fonamental per construir la democràcia. En aquest país hi ha hagut una desmemòria molt gran a favor d’un bàndol». Precisament, l’Ajuntament de Barcelona acaba de convocar un concurs per erigir un reivindicat memorial de l’existència de la presó de dones de les Corts, una de les que apareixen al còmic.

Pel dibuixant Fidel Martínez (Sevilla, 1979), que va transmetre a les pàgines de Cuerda de presas un dolorós i potent estil expressionista, «la memòria és l’únic que tenim per reivindicar i demanar justícia per a les víctimes de la barbàrie de la guerra civil. Cal fer que el passat pervisqui i acostar-lo a les noves generacions. Prendre nota dels errors i intentar que no es repeteixin». 

Violacions, tortures i robatoris de nadons

Tots dos van donar veu a les dones represaliades. «Llegint testimonis i documentació em recordo plorant. Ho vaig passar malament –admet García des de Tenerife, on viu–. Vaig embastar relats de ficció, però una presa política, María Salvo, em va dir en una conferència que no m’havia inventat res, que tot allò havia passat en la realitat». Es refereix a violacions, a una quotidianitat de fam, malalties, afusellaments, humiliacions, repressió, tortures, separacions de mares i fills i robatori de nadons. La idea li va venir quan va trobar en una biblioteca un cedé de música de la guerra civil, Dones del 36, del grup Maquis, que rememorava un concert secret que les presoneres de la presó de Ventas de Madrid van fer una nit del 1948 als lavabos, moment que recrea el llibre. «Aquella imatge em va impactar. Em va semblar una metàfora molt bonica, les finestres enreixades, la música que parlava de llibertat escapant-se de la presó per aquells barrots». 

Vinyeta de 'Cuerda de presas' /JORGE GARCÍA I FIDEL MARTÍNEZ 

Per la seva part, a Espacios en blanco, Francisco, que va saber que havia de dibuixar-ho al morir el seu pare i néixer el seu fill, revela el que va esbrinar del seu avi. «Durant 40 anys va guardar silenci. Va ser tan forta la por en la dictadura que només vaig saber que per evitar anar a la guerra del Rif se’n va anar set anys a l’Argentina, l’Uruguai... i va tornar el 1931. Que va tenir relació amb comitès revolucionaris i era de la CNT, el carnet de la qual va portar sempre, no sé si per romanticisme o per rebel·lia».
    Ara, entre un videojoc i l’altre, Francisco ja estudia portar a la vinyeta el pas de part de la seva família pel camp nazi de Mauthausen. 

Vinyetes d''Espacios en blanco' /MIGUEL FRANCISCO

Futura memòria històrica en vinyetes

De Mauthausen sorgirà un pròxim còmic de Miguel Francisco. «Buscant informació vaig descobrir que de la família de la meva mare, que mai es va implicar políticament, van estar al camp nazi cinc dels seus oncles. I un del meu pare. Només hi va morir un. Un altre va tornar caminant a Espanya», revela l’autor, que ja ha presentat al seu editor francès un altre projecte sobre les fosses de la guerra civil. 
 

Un tema, les fosses, en què també indagarà Jorge García, que a més de diversificar-se en treballs com Myrdin (fantàstic), la història del bandoler australià Ned Kelly o un homenatge al periodista Ryszard Kapuscinski, ultima una cosa més fosca: un guió sobre el franquista fundador de la Legió, José Millán Astray, de la boca del qual va sortir allò de «¡Mori la intel·ligència! ¡Visca la mort!». Augura que el lector sentirà incomoditat al llegir sobre «aquest personatge brutal i amoral, que traspua mal».

0 Comentaris
cargando