El CCCB explora el planeta actual i els futurs possibles

Londres l’any 2050. Els pisos estàndard ja no tenen sala d’estar o menjador, tenen un hort, però no un hort urbà dels habituals, sinó un de fet amb petits mobles d’Ikea reconvertits en granges d’insectes, planters per cultivar-hi xampinyons o testos d’enciams. Els ventiladors dels ordinadors i altres objectes tecnològics ja en desús són parts ara d’un sistema de reg per vapor dels cultius. Hi ha caça, però d’animals urbans. I les conserves són la nota dominant a les cuines. A les neveres, noves receptes enganxades: hamburgueses de cucs i estofat de guineu. Encara hi ha diaris, però només parlen de condicions meteorològiques extremes, cadenes de subministració alimentària trencades i actes d’ecoterrorisme. ¿És ciència-ficció? Sí i no. La instal·lació immersiva 'Mitigació en xoc', desenvolupada per l’estudi Superflux, extrapola dades reals sobre el canvi climàtic per després imaginar un futur on la inseguretat alimentària és la norma. La peça és una de les vuit instal·lacions que es poden veure a l’exposició 'Després de la fi del món', al CCCB fins l’abril del 2018.

Es tracta d’una mostra que parteix de «la certesa que hi ha un món que s’acaba ara i que el món que vindrà després és un món que serà d’una manera o altra en funció de les decisions que es prenguin en el present», a judici de Vicenç Villatoro, director del centre. I una mostra que comença amb una advertència del filòsof McKenzie Wark: «Aquesta civilització s’ha acabat. I tothom ho sap». Doncs això, que res serà igual a partir de la segona meitat del segle XXI i, com que és una cosa coneguda, millor afrontar-ho com més aviat millor. Entre el 2050 i el 2100, segons l’Acord de París, s’haurà d’arribar a les zero emissions de CO2 a l’atmosfera i, tant si es compleix l’objectiu com si no, tot serà diferent. En el primer cas, no n’hi haurà prou de substituir els combustibles fòssils per energies renovables, sinó que s’haurà de forjar un nou model de societat; en el segon, la temperatura del planeta pujarà i els desastres climàtics se succeiran: huracans, desglaç, desforestació, desertització, sequera, desaparició d’espècies... 

Abandonar l'antropocentrisme

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

La idea és que tant si complim l’Acord de París com si no, els paràmetres d’aquesta civilització no són prorrogables, no hi ha gaires possibilitats que el món entre el 2050 i el 2100 s’assembli en el més fonamental al món d’avui», afirma José Luis de Vicente, comissari de la mostra. Així que a ell no li toca renyar, adoctrinar o imposar, sinó interpel·lar el ciutadà d’avui, que amb les seves decisions actuals afectarà la forma de ser del món futur. Una dada: els homes i les dones que viuran el 2100 no són hipotètics, són reals, són els que estan naixent ara. I un apunt: l’estructura viva més gran del planeta, la barrera de coral d’Austràlia, té el 90% de la seva estructura danyada; així que s’ha d’abandonar la visió antropocèntrica i «pensar un model polític, ètic i filosòfic en el qual l’home assumeixi que les necessitats de la gran barrera de coral australiana estan al mateix nivell que les seves», apunta. 

Per explicar tot això l’exposició no s’assembla gaire a una exposició, és «una experiència teatral que apel·la molt més a les emocions que a les dades». «No volíem bombardejar amb xifres sobre els metres que pot pujar el nivell del mar si els pols segueixen fonent-se», continua el comissari. Així, l’exposició «planteja l’espai com la plataforma per a un viatge que té certs aires de ciència-ficció llevat del fet que tot el que s’hi explica és estrictament cert», conclou. De manera que el trajecte té vuit parades amb escenes immersives del planeta actual i els futurs possibles de la Terra firmades per vuit col·lectius d’artistes, dissenyadors, científics, cineastes, escriptors, filòsofs… I també escriptors com Kim Stanley Robinson i el seu emocionant vídeo en el qual convida el personal a mimetitzar-se amb el planeta: «El 50% de l’ADN del teu cos no és ADN humà [...]. Així que, quan estàs parlant del teu planeta, estàs parlant del teu cos. I recorda: una febre et pot matar».