In-Edit, l'any de la veritat

El festival de documentals musicals afronta la 15a edició sense títols sobre grans estrelles, però amb una de les programacions més interessants de la seva història

Entre les 44 cintes en cartell, n'hi ha sobre Laibach, Madness, Nando Dixcontrol, Marianne Faithfull, Sepultura, Residente i John Coltrane

In-Edit, l'any de la veritat
4
Es llegeix en minuts
Nando Cruz
Nando Cruz

Periodista

ver +

Ni Beatles ni Rolling Stones. Ni Queen ni Elvis. Ni The Doors ni The Who. Ni Blur ni Oasis. Aquest any l’In-Edit es presenta pràcticament a pèl, sense documentals sobre grans estrelles del pop o el rock que garanteixin una afluència massiva de públic. És possiblement l’edició més cenyida a l’esperit que promou el festival: el documental musical com a peça amb entitat pròpia perquè convida a reflexionar sobre tot el que envolta la música. I així ho farà, des d’aquest dijous, dia 26, i fins diumenge 5 de novembre, projectant 44 títols de tots els gèneres.

El Festival Internacional de Cine Documental Musical afronta la seva edició clau, la de la veritat. Després d’una dècada de creixement pausat però segur, un últim lustre en el qual sempre s’han despatxat més de 30.000 entrades i dues últimes edicions en les quals s’ha arribat a la xifra rècord de 35.000, l’In-Edit encara aquesta 15a edició amb el programa més suggerent de la seva història, però amb l’interès centrat principalment en les històries que explica cada documental i no en la popularitat dels artistes que les protagonitzen.

SENSE LÍMITS / El documental que inaugura aquesta edició n’és la millor prova: una aposta molt ferma pel documental en si mateix. Liberation day és el relat del concert del grup eslovè Laibach (el menys conegut dels que ha inaugurat l’In-Edit) a Corea del Nord. Sense límits geogràfics ni temàtics, l’In-Edit és l’únic festival del món que proposa al públic endinsar-se en la història del casset i, també, en el malson d’un cantant iranià condemnat a mort; en l’escena rave russa i, al mateix temps, en el cap del discjòquei makiner Nando Dixcontrol; en el tràgic concert d’Eagles of Death Metal a la sala Bataclan i, a continuació, en la història de la música brasilera.

Seria incorrecte afirmar que aquest any l’In-Edit no té un cap de cartell. Les principals avingudes de Barcelona estan infestades de banderoles que anuncien l’estrena mundial de My life story, el documental sobre la vida de Suggs, cantant del grup britànic de ska-pop Madness. Però, en realitat, el cap de cartell no és ell, sinó el director de la pel·lícula, Julien Temple, que ja és un nom fix de la cita barcelonina com ho va ser Maria del Mar Bonet al festival Grec, Jeff Mills els primers anys del Sónar i Shellac al Primavera Sound.

Aquesta 15a edició de l’In-Edit també compta amb documentals sobre artistes que són més o menys coneguts. N’hi ha un sobre Marianne Faithfull i un altre sobre John Coltrane. Un sobre el grup brasiler de thrash metal Sepultura i un altre sobre Residente de Calle 13. Un sobre el músic experimental Bill Frisell i un altre sobre la revaloritzada cap dels sintetitzadors Suzanne Ciani. Un sobre el duo de rap-punk proletari Sleaford Mods, un altre sobre la pianista Alicia de Larrocha i un altre sobre el grup d’electrònica Tangerine Dream.

Respecte de la producció espanyola, es podran veure documentals sobre la botiga de discos del Poblenou Ultralocal, sobre l’escena dub catalana, sobre Steve Munar –líder del grup pop The Tea Servants–, sobre el guitarrista de jazz Sean Levitt i sobre el poc conegut pianista Jesús Moreno Peyrón, que els anys 50 i 60 va tocar per a Edith Piaff, Carmen Miranda, Stan Getz... i fins i tot va participar en la gravació del Strangers in the night de Frank Sinatra.

TOTS ELS TEMES / El principal mèrit que té el festival In-Edit és que qualsevol melòman pot trobar un documental que l’acosti a l’obra d’un artista del seu interès i que, al mateix temps, el convidi a reflexionar sobre alguna cosa més que la seva obra: potser sobre les seves circumstàncies personals, sobre el context geogràfic que el va impulsar a sonar com sona, sobre el desgast que acaba causant la fama o sobre la falta de reconeixement.

Notícies relacionades

I és que, mentre la pantalla projecta les imatges i les cançons de l’artista, el guió de les cintes sol aprofundir en els grans temes de la nostra existència: la por, l’addicció a la feina, l’emancipació, la necessitat de sentir-se acompanyat per una comunitat, la disciplina, el xoc de cultures, la supervivència, la mort, la falta d’afecte, l’alienació, la competitivitat, la família… Darrere d’aquest format de documental musical hi ha un cinema tan polític, social o educatiu com el que presenta la cartellera cada cap de setmana.

Més enllà de les projeccions, el festival In-Edit inclou també en el seu programa un parell d’actuacions en directe per enriquir i contextualitzar millor dues de les cintes que hi ha en cartell. El divendres 27, Suggs oferirà una projecció en solitari a la sala teatre del CCCB a les 20.00 hores després de la projecció del documental My life story. I el dilluns següent, a la mateixa sala, però a les 21.15 hores, Aidan Moffat presentarà una part del cançoner tradicional escocès que sona al documental Where you’re meant to be.