Les ferides de la violència masclista

La directora Júlia de Paz i la guionista Nuria Dunjó, pertanyents a la mateixa promoció de l’ESCAC de la qual també han sorgit cineastes com Celia Giraldo i Sara Fantova, van fer juntes els curtmetratges Ama (2018) i Harta (2021). El segon gira al voltant d’una nena de 12 anys, Carmela, que es veu obligada a veure’s amb el seu pare en un centre de trobada familiar a causa d’una sentència de violència de gènere. Quatre anys després, De Paz i Dunjó han convertit en llargmetratge aquella història. El film, La buena hija, va competir a Màlaga i clausura avui el festival D’A.

No és la primera vegada que fan aquest transvasament del curt al llarg amb la mateixa història. Ama, sobre la maternitat en solitud, també es va convertir en llarg el 2021. Però "són aproximacions diferents", ens explica el guionista. "Ama era un curt des del principi, però amb Harta ja teníem la idea del llargmetratge. Esperem tenir les eines necessàries per fer-ho bé. En el curt ja estaven esbossades coses del llarg", assenyala Dunjó. El projecte va començar a prendre forma definitiva quan "un amic de la Júlia va començar a treballar en un d’aquests centres de trobada. Ens va reafirmar en la idea de fer el film".

"Han sigut dos viatges molt diferents. Ama era el nostre projecte de final de carrera, i al festival de cine d’Eivissa vam obtenir un premi que consistia a passar el curt a llarg", explica De Paz. "Però abans de realitzar Ama ja estàvem pensant en la idea d’Harta". El curt es va veure a moltes escoles i, segons la directora, "la violència entre pare i filla té un tractament més dur, més fosc. Al convertir-lo en llarg amb La buena hija, hem tingut la possibilitat de mostrar parts més lluminoses". La jove Carmela viu escindida entre el món que representen la mare i l’àvia i el del pare, un artista plàstic al qual enyora malgrat la violència que ha instal·lat en les seves vides.

"La realitat supera la ficció", diu De Paz, i recorda la seqüència del judici en què no sabien si havien de posar un biombo per separar el pare de la filla quan aquesta última fa la declaració. Una seqüència molt tensa en què la Carmela es veu obligada, pressionada, a dir a qui prefereix. Van consultar una advocada, que els va dir que en un judici d’aquestes característiques no es posen separadors: joves com la representada a la pel·lícula no són considerades víctimes.

Moments delicats

Notícies relacionades

BCN aprova crear l’Ateneu de la Cançó i li buscarà un espai

El Bach impressionant d’Arcangelo

Kiara Arancibia té una mica més de 12 anys, però s’adapta bé al personatge. El curt previ no va ser per a ella un referent: "Vam construir la Carmela des de zero, aprenent a entendre-la, com se sent, què vol", explica l’actriu. "Vam fer dos mesos d’assajos previs al rodatge i una improvisació amb Janet Novás i Juan Villagrán", els intèrprets de la mare i del pare. Arancibia va tenir una coach que la va ajudar a resoldre alguns dels moments més delicats del rodatge: "Perquè no m’afectés emocionalment, en les escenes en què la Carmela experimenta molta ansietat, la coach em feia fer molt exercici, que tot fos molt físic, gens emocional". El rodatge va estar sempre molt controlat: "Els membres de l’equip van rebre formació en violència domèstica i hi havia un punt lila".

Aquestes pel·lícules entre De Paz i Dunjó han portat la directora a un altre tipus de col·laboracions en una línia temàtica semblant. És el cas de la sèrie Querer. La van crear Alauda Ruiz de Azua (Los domingos), Eduard Sola (Casa en flames) i De Paz, tres mons cinematogràfics ben diferents. "Vaig estar quatre anys investigant sobre la violència masclista i les relacions que s’estableixen en les parelles". A més, abans de dirigir, De Paz va començar a treballar com a educadora social, tasca que fa la seva mare i que ella continua compaginant amb el cine.