28 set 2020

Anar al contingut

REI DEL BEST-SELLER

El codi Barcelona

Dan Brown presenta a la Pedrera 'Origen', cinquena entrega de la sèrie protagonitzada per Robert Langdon, localitzada a Espanya i Catalunya

Elena Hevia / Barcelona

El codi Barcelona

La bona notícia és que Origen (Columna / Planeta), l’última novel·la de Dan Brown, està ambientada a Espanya i el seu nucli argumental transcorre a Barcelona; així molts la llegiran i potser això contraresti aquell 15% en el retrocés turístic de la ciutat en les últimes dues setmanes. La dolenta és que poc o res té a veure amb la realitat espanyola 
i/o catalana i sí amb una successió de tòpics d’opereta: una Església catòlica obscurantista, una casa reial manipulada per sinistres forces a l’estil Rasputin amb un hereu de nom Julián, una Transició que ha propiciat que els nois confonguin Francisco Franco amb James Franco i una conspiració vinculada a l’església palmariana.
    

Brown, que ha recalat a Bar-celona en la seva gira promocional planetària, atén la premsa a la Pedrera, edifici on en la ficció el seu heroi Robert Langdon ocupa un piset en a les altures. L’autor supervendes té totes les respostes greixades i és una màquina perfecta de desactivar les qüestions més conflictives. «En les meves novel·les no hi ha un missatge polític». 

Sobretot, entretenir

Fa una setmana a Frankfurt ja li van preguntar per Catalunya. Així que ara a la ciutat de la Sagrada Família, una altra de les localitzacions de la història, repeteix desitjos mediadors: «He anat a Barcelona en aquest moment perquè crec que cal protegir la normalitat en temps difícils». Però és clar, tenint en compte el que s’ha escrit a la novel·la, ves saber el que Brown entén per Barcelona o per normalitat.
    

Hi ha molt d’ingenuïtat nord-americana en la seva recreació barcelonina. Com quan, en la versió original de les pel·lícules de Hollywood dels 40, els indis parlaven en castellà. El principalconeixement que en l’actualitat es té del món no afecta Brown. Admet que la ciutat que ha dibuixat «és una barreja d’imatges de postal», les imprescindibles de la guia, alimentades per grans dosis de misteri –en el cas de Gaudí– marca de la casa. «Al capdavall, la meva intenció, per sobre de tot, és entretenir el lector».
    

El poc rigor en el retrat de llocs com el Guggenheim, el Palau Reial de Madrid, el monestir de Montserrat o la catedral de Sevilla, així com dels seus habitants, no es deu, en absolut, a la ignorància del país per part de l’autor. Sent un adolescent, va passar un temps a Gijón –i més tard a Sevilla–, aprenent castellà. «Jo procedia d’un ordenat món acadèmic i aquí tots em van incitar a fumar i beure perquè la vida és breu», assegura divertit. I per ratificar-ho assegura que és capaç de cantar l’Asturias patria querida, encara que ho deixi per a un altre dia. Alhora que desplega una extraordinària erudició sobre el pop espanyol que per llavors escoltava: Mecano, Miguel Bosé i Alaska. «Sempre he pensat en Espanya com un país de precioses paradoxes», diu ufanós en espanyol, amb una perfecta pronunciació de la jota.