El Macba indaga en el que amaga la pintura contemporània

Durant segles, l’objectiu principal de la pintura va ser representar la realitat al més fidelment possible. La invenció del cine i la fotografia va trencar amb aquesta raó de ser: ja no tenia sentit seguir intentant reproduir la realitat. Així que els artistes es van començar a plantejar què fer amb la pintura i com continuar fent art a partir d’una tècnica que havia perdut el sentit de la reproductibilitat. Així va ser en l’art modern i en les avantguardes. I per descomptat amb la contemporaneïtat, on els gèneres com la pintura i l’escultura s’han alterat fins convertir la pròpia matèria en missatge crític. 

Aquesta transformació provoca moltes vegades que l’observació de l’art més actual se centri solament en la superfície i que es perdi tot el que hi ha sota. I a evidenciar que és necessari anar molt més enllà i no quedar-se només amb l’aparença de les peces, centra la seva mirada 'Sota la superfície', l’exposició que anualment celebra el Macba per exhibir part dels seus fons. L’actual reuneix 41 treballs, alguns s’exposen per primera vegada, d’artistes contemporanis de diferents nacionalitats i generacions. 

Entre el típex i Màlevitx

Res millor per entendre el concepte de l’exposició que començar i acabar amb dues obres clau. La benvinguda la dona 'Gran error' d’Ignasi Aballí. Això és una instal·lació de típex sobre una paret. Vejam, l’artista català reprodueix les mesures de diferents peces de la col·lecció del museu, les pinta de negre i després les tapa amb típex. Amb això, esborra la pintura i esborra les grans figures i creences de l’art, com Kazimir Màlevitx i el seu 'Quadrat negre'. I la guinda va a càrrec de Michelangelo Pistoletto i el seu gran mirall (3,6 x 8 metres) que forma la instal·lació 'Arquitectura del mirall'. El marc de l’obra és el nexe amb una pintura, però no hi ha pigment malgrat que sí paradoxa: el mirall reflecteix la realitat i torna a la figuració. 

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

Entre aquests dos treballs hi ha espai per subvertir la història de la pintura universal: Ángela de la Cruz i Perejaume ho fan a partir de la destrucció de pintures preexistents (amb els seus respectius bastidors, teles i marcs); per parlar de política, allà hi ha la instal·lació 'À chaque stencil une révolution' de Latifa Echakhch relacionada amb Arafat i les guerres dels 60 i 70; i per tenir present la memòria i l’absència. D’això va l’esgarrifosa instal·lació de Doris Salcedo 'Atrabilarios', en la qual sabates de desapareguts colombians descansen en una fornícula i s’entreveuen darrere del que simula ser una membrana i és un tros de papir. 

Aquesta és ja la 33a mostra amb peces de la col·lecció del museu, que no exposa els seus fons permanentment però que hi aspira. Després de tantes mostres temporals, el centre creu que ja ha presentat la col·lecció i que el futur passa per una exposició troncal permanent i per tenir espai per a això. Un espai que hauria de guanyar-se amb la ja fa anys reivindicada ocupació de la veïna capella del convent de la Misericòrdia al carrer de Montalegre.