ENTREVISTA

Carlos Zanón: "El taxi arriba a totes les Barcelones possibles"

L'escriptor s'allunya de la novel·la negra amb 'Taxi', protagonitzada pel melancòlic conductor que ronda per Barcelona com un Ulisses motoritzat

Carlos Zanón: "El taxi arriba a totes les Barcelones possibles"

ALBERT BERTRAN

Es llegeix en minuts

Fill i net de taxistes, Carlos Zanón s’allunya a 'Taxi' (Salamandra) de la novel·la negra amb la història d’un conductor que navega com un Ulisses barceloní entre dones que no l’estimen o a qui ell no sap estimar, col·legues que li volen mal, una bossa plena de pastis i un passat familiar molt complicat. El protagonista de la novel·la, Sandino, és el 'taxista trist'.

–¿També estaria trist aquests dies, o ja en tindria prou amb les seves històries?

–Estaria preocupat. No és una persona violenta, és una persona que intenta solucionar les coses. Estaria trist i aclaparat per la violència i el clima de tensió. Sandino no entendria ni els uns ni els altres.

–El conflicte no és gaire present a la novel·la, però hi ha un moment en què compara els de la CUP amb Moisès, Sant Pau i altres intransigents que prefereixen el sacrifici. ¿Hi afegiria algú més en aquests papers, o en el de legionari romà?

–O en el de cristià al coliseu. Quan no tens l’opció de negociar, pactar o fer política pots adaptar-te i esperar el millor moment o bé t’enfrontes. El problema és el sectarisme, els il·luminats. A vegades s’enfronten a una paret, i les parets són dures. Prefereixo una persona flexible, que un cop arribat el cas pugui donar-te la raó. 

–La tristesa de Sandino. ¿D’on ve?

–És més una melancolia. No desitja les coses sinó que va darrere de tot el que té al seu voltant per veure si connecta amb alguna cosa. Que les coses no et facin gaire mal però que tampoc t’entusiasmin massa, que vagis vagant, que et sigui igual una persona que una altra, un barri que un altre, que tinguis la sensació que puguis estar bé o malament amb una persona o una altra.

–¿I què pot dir de la seva addicció al sexe, amb un amor a cada parada o a cada barri?

–Té al voltant tot un univers femení, dones que són com illes. Jo tenia com a referència l’Odissea. Deesses, sirenes. Ell es relaciona amb la ciutat a través de les relacions sentimentals, però no és un addicte al sexe. Vol enamorar-se, que alguna persona sigui important per a ell. Però com que són sis nits i set dies, ho havia d’acumular tot i sembla que sigui un màquina.

–¿El taxi és el que et permetia saltar millor de barri en barri?

–El taxista m’interessava per això. Jo volia deixar de tocar determinats ambients i pujar a la Bonanova. El taxi arriba a totes les Barcelones possibles. Després, perquè el meu pare, que era taxista, com els meus dos avis, quan jo pensava de petit que quina feina més de puta mare que tenia, em va dir que és molt dura una feina en què tu no tens cap interès per anar enlloc, que t’és igual anar a un lloc o a un altre i en què depens del que et diguin els altres. Em servia també com a metàfora de Sandino, d’algú a la deriva. I el taxi com a cubicle on et trobes amb una persona i pots sincerar-te, o inventar-te qui ets, o enganyar-lo, dona molt de joc narratiu. I és veritat, és un confessionari on pots explicar que la teva nòvia és una top model o posar-te a plorar perquè s’ha mort el teu fill.

–Hi ha una altra novel·la a la novel·la, ¿no? La història de l’àvia i la família de casa bona amb qui va créixer.

–I al final convergeixen. A mesura que la novel·la avança, Sandino va entenent coses de la vida de la seva àvia, que és una novel·la en si mateixa, i el paral·lelisme del desclassament en una societat com la de Barcelona que no es veu però que és molt classista. L’àvia arriba a un punt en què aquesta integració en una família que a priori era la seva es trunca, i a Sandino Llámame Nat [una elegant clienta de la Bonanova que el té boig] li diu ja n’hi ha prou. Una societat classista funciona fent veure que no ho és, fins que et deixen clar que tu no en formes part.

–De Pedralbes en diu Barcelona Johannesburg.

–És l’únic gueto, no hi ha comerços, sembla que estigui tancat d’una forma invisible. Reconec que tinc prejudicis amb la gent que té molts diners, d’entrada no em cauen bé. Perquè tenim tendència a fer una caricatura de l’altre. És una manera de defensar-se.

–Utilitza un castellà contaminat pel català.

–No reivindico els meus errors de sintaxi i ortografia, però sí la parla mestissa i contaminada de Barcelona. Ha de sonar tal com la gent parla aquí. ¿Perquè soc de Barcelona m’han de corregir, però si fos del Perú o Bolívia donaria vitalitat a l’idioma?

–Hi apareixen el tràfic de drogues i el terrorisme.

–Em servien com a trama de thriller per sostenir la novel·la, perquè no volia una novel·la diletant sobre un personatge que no sap qui és i que va d’una noia a una altra.

–¿Però de l’etiqueta d’autor de novel·la negra creu que se’n desfà aquí?

–El que sí que tinc clar és que no és una novel·la negra. Però la meva mirada és negra, no ho puc evitar, és una mirada pessimista respecte de la naturalesa humana, amb personatges que si poden prendre dues males decisions, prenen la tercera, que és pitjor… Això m’acompanyarà sempre.

–I va i assumeix el comissariat de BCNegra i escriure un nou Carvalho.

–BCNegra serà un festival amb molts escriptors, de molts països, que girarà al voltant d’un tema que unifiqui i que serveixi per al que serveix la novel·la negra, la denúncia. Que animi tanta gent com quan el programava Paco Camarasa.

Et pot interesar

–¿I el Carvalho?

–Hi estic treballant. Tinc la meitat del llibre. Però espero que la realitat s’aturi un mes o dos. Volia fer el meu Carvalho el 2017, però si no hi apareix l’atemptat o l’aturo abans del referèndum… esperaré una mica a veure què passa perquè el meu Carvalho sigui vigent.