Ben Harper, amb les mans lliures en Cap Roig

Va sortir a escena, es va col·locar la guitarra 'lap steel' sobre els genolls, barret d’ala ampla calat, lleugerament encorbat sobre el seu instrument, i en silenci, ens va donar la benvinguda amb un llarg solo ple de matisos, notes brillants amb ancestres de blues, picant a la caixa per imprimir accents de caràcter. I així, deixant que les cordes parlessin per ell, va començar Ben Harper un recital en solitari al Festival de Cap Roig amb què va mostrar la seva versió no més genuïna, perquè totes ho són, però sí més pròxima a la manera com neixen les seves cançons i la seva mística.

Per obrir va triar una reflexió significativa, 'Lifeline', que comença dient «la vida és massa curta per quedar-te assegut i preguntar-te qui farà el pròxim moviment», clamant així per la determinació, amb formes suaus, sense alçar la veu. D’aquí a 'Excuse me Mr.', mirant a les altures. «Perdoni, senyor,/ ¿no veu els nens morint-se?/ Diu que no pot ajudar-los/ Senyor, ni tant sols ho intenta». Harper, el cantautor protesta, i el poeta que realça les qualitats més pures ('Diamonds on the inside') i el bluesman hereu del fatalisme del delta ('When it’s good').

PIANO POC APROFITAT

Alternant el 'lap steel' amb la guitarra acústica i l’elèctrica, el californià ens va anar envoltant amb la seva barreja de sensualitat i aridesa, disfrutant de tenir les mans una mica més lliures que quan actua amb banda, tot i que això pogués comportar alguna relliscada: a 'Don’t give up on me now' es va extraviar i va haver de tornar-la a començar. «Heu pagat massa per a aquesta entrada», va dir, fent broma. A la seva dreta hi havia un piano vertical que només va utilitzar dues vegades: la primera va ser en la càlida 'Born to love you' (del disc amb la seva mare, Ellen Harper), i la segona, als bisos.

Notícies relacionades

Ben Harper, en l'origen de tot

Bonnie Garmus: "Encara avui, la gent creu que les dones guapes són tontes"

No va concebre el recital com un grans èxits perquè no sembla valorar les seves cançons a partir de l’impacte comercial, sinó d’unes lògiques narratives i emocionals. Tampoc va ser una presentació de l’últim disc, 'Call it what it is', del qual només va interpretar dues peces. Temari molt obert i lliure, doncs, en què, dins de la intensitat natural amb què s’expressa Harper, hi va haver puntes significatives a 'Welcome to the cruel world' (única cita al seu primer disc, ja que 'Forever' es va quedar al tinter), un fosc 'Please bleed' crispat per la guitarra elèctrica i l’esperançada 'With my own two hands', en aquest cas sense el ritme reggae de la versió original, en què va anunciar la seva disposició a canviar el món amb les seves pròpies mans. I 'Amen omen', elevant el to i forçant la veu en el clímax del set.

El bis va portar un altre concert en si mateix. Van ser set cançons entre les quals, més que citar clàssics (com sí que va sonar 'Glory & consequence'), va mirar cap a les seves perifèries: una substanciosa peça del seu pròxim disc amb Charlie Mussel-white, que fa quatre anys que toca ocasionalment, titulada 'I trust you to dig my grave', la versió de 'Sexual healing', de Marvin Gaye, fonent curació física i espiritual, i tancant, la inèdita 'Trying not to fall in love with you', segona i última incursió en el piano, amb aires de blues cabareter una mica comediants, traient ferro a una nit coberta d’un tènue halo de transcendència.