Sidonie i La Iaia, protegits pel pop a Cap Roig

Doble ració de pop català la nit del dijous a Cap Roig: osonenc i en constant mutació el de La Iaia, i barceloní i decantat per la fita amb reflexos sixties el de Sidonie. Sessió tènuement passada per aigua i amb temperatures per sota de l’habitual a Calella de Palafrugell, revessos compensats amb entrega i calidesa a dalt i a baix de l’escenari.    

Amb 20 inusuals minuts de retard, mirant de reüll el comunicat meteorològic, va sortir La Iaia a escena, amb Ernest Crusats agraint al públic «l’aguant» i rumb a la bonança de La platja. El grup de Vic es va dedicar sobretot a recórrer el seu recent tercer disc, Tornar a ser u, que gira al voltant de les ruptures sentimentals i el desemparament emocional. Crusats va preguntar si entre els assistents hi havia experiències recents de separació. Silenci. «¡Públic sincer, avui a Cap Roig!», va fer broma.

AMB L’ÀVIA A LA GRADA / Cap aquí van apuntar He après a aparellar-me els mitjons o Un i mig, cançons que incideixen en un pop entre emotiu i juganer, amb textos sentits i tractaments instrumentals originals. A La Iaia hi ha un cantautor i a la vegada un equip de músics que no es conformen amb les solucions harmòniques i els arranjaments ordinaris. Amb els rescats de L’os, de desenvolupament entre primitiu i lisèrgic, i Declaració de principis, amb la seva tornada en honor a Twist and shout, el públic, protegit amb impermeables, es va aixecar dels seus seients i va escenificar un clímax amb els elements adversos, en aquell punt de sublimació no del tot consumada tan genuïnament iaia. Compartit per l’àvia de Crusats, de 87 anys, asseguda a la grada.

Si els de Vic visitaven Cap Roig per tercera vegada, per a Sidonie es tractava del debut en aquest festival auspiciat per la Fundació Bancària La Caixa. Tots dos coincideixen en certa exhibició de fatalisme: directament provocador, en el cas de Sidonie, en l’últim disc titulat El peor grupo del mundo, i començant el concert sortint de la grada mentre sonava Loser, de Beck.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Sidonie està més aviat de tornada dels experiments, almenys de forma temporal, i el nou material va mostrar la seva versió més expeditiva i allunyada de les seves arrels psicodèliques: guitarres agressives i tornades expansives com les d’Os queremos, No sé dibujar a un perro (on un col·laborador, Víctor Manzana, va anar mostrant cartells amb la lletra com Bob Dylan a Subterranean homesick blues) i Fundido a negro, a joc amb els rescats de discos com, sobretot, Costa azul i El incendio.

Sessió que va interpel·lar el públic en cada compàs i cada màxima de Marc Ros: «Som el pitjor grup del món i vosaltres, el públic més assegut», va desafiar abans d’abordar Siglo XX. Tancant, el disc-rock melancòlic de Carreteras infinitas, amb la seva controvertida lletra a favor de la tercera via alternativa, i un bis en què no va faltar El incendio, propagant les flames al Cap Roig més fred d’aquest estiu.