L'incalculable pes d'un Oscar

És possible que Adrien Brody interpretés el paper de la seva vida massa aviat. El seu treball a El pianista (2002) el va convertir, amb només 29 anys, en l’intèrpret més jove premiat amb l’Oscar al millor actor protagonista; en altres paraules, va situar el llistó massa alt: res del que ha fet en els següents 15 anys ha estat a l’altura. «La gent es pensa que tots els actors tenim un munt d’ofertes suculentes cada dia i que vivim una vida plena de luxes, però d’aquests només n’hi ha tres o quatre», ens diu l’actor des del festival de Locarno, que acaba d’entregar-li un premi honorífic. «Fins i tot els que ens guanyem bé la vida amb aquesta professió tenim una por constant que cada nova pel·lícula sigui l’última».

L’últim èxit de Brody, per cert, no és cinematogràfic: recentment va rodar un espot televisiu per commemorar el 60è aniversari del llançament del Fiat 500 que ha arrasat a Youtube. Que abans d’això fes un temps considerable que no en sabéssim res té una explicació. «Durant dos anys vaig abandonar literalment la meva carrera al cine per formar-me com a pintor», explica. «La pintura em proporciona un llenguatge nou per expressar la meva visió del món», subratlla.

Buscant la veritat

Ja sigui davant del llenç o la càmera, assegura, l’objectiu essencial és la recerca de la veritat. «Per això prefereixo definir-me més com a artista que com a actor. Perquè actuar implica fingir. Però jo no em poso davant la càmera i fingeixo tenir fred, sinó que em rebolco en la neu abans de rodar l’escena; i si he de coixejar en pantalla, em poso pedres a la sabata. No hi ha mentida en el que faig». Els riscos d’aquesta implicació laboral Brody els va descobrir amb La delgada línea roja (1998), l’elegia bèl·lica que va rodar a les ordres de Terence Malick. «Per preparar-me el personatge vaig rebre entrenament militar a la jungla, fins i tot vaig ser torturat. Havia de ser el protagonista però després Malick va tallar el meu paper dràsticament. Al veure que tot aquell compromís no havia servit de res, em vaig sentir insignificant», recorda.

Aquella experiència fàcilment hauria pogut acabar amb la seva carrera, però en lloc d’això li va proporcionar la fortalesa necessària per encarnar Wladyslaw Szpilman, l’artista traumatitzat per la segona guerra mundial i l’Holocaust a El pianista (2002). «Aquell paper em va fer entendre el que és el patiment humà i que estúpids que som quan ens preocupem per nimietats. Gràcies a ell em vaig fer gran».

Notícies relacionades

Pony Bravo desafia el clixé de l’Andalusia «exòtica»

Un altre enfocament de la maternitat

Després de guanyar l’Oscar, va semblar decidit a omplir d’obstacles el seu trànsit per la fama. Va acceptar un paper secundari a El bosque (2004) i es va camuflar entre un excés d’efectes especials a King Kong (2005) –«és la primera pel·lícula que vull que els meus nets vegin, i així pensaran que el seu avi era un heroi»–. Es va endinsar en territoris desconeguts amb Viaje a Darjeeling Viaje a Darjeeling(2007), primera de les seves quatre col·laboracions amb el director Wes Anderson i un dels treballs dels quals confessa sentir-se més orgullós. «Després d’El pianista, tothom va assumir que jo era un actor tràgic i intens, i això em va tancar moltes portes. Wes em va permetre ser graciós i això va resultar molt alliberador, perquè a dins meu hi ha un pallasso».

Malgrat tot, satisfet

Resulta difícil trobar un denominador comú a la seva carrera posterior; inclou il·lustres cameos –va donar vida a Salvador Dalí per a Woody Allen a Midnight in Paris (2011)–, estranyes incursions en la ciència-ficció –Splice (2009), Predators (2010)– i massa pel·lícules amb una audiència global que cabria en un vagó de metro –El professor (2011), En tercera persona (2013)–. L’escassetat de bons papers, això sí, l’assumeix amb esportivitat. «Em sento increïblement satisfet per tot el que he aconseguit», aclareix. «Soc un noi de família humil que ha tingut ocasió de fer-se amb monarques, i això és increïble».